Acte institucional d'anul·lació dels judicis sumaríssims
V Jornades de Memòria Democràtica d'Osona

Mercè Cabanas, alcaldessa de la Vila de Taradell

Benvolgudes famílies de les persones represaliades; Honorable consellera de justícia; il·lustríssims alcaldes de Centelles, Gurb i Santa Eugènia de Berga, Sres. regidores i Srs. regidors; representants de les entitats organitzadores d'aquestes cinquenes Jornades de Memòria Democràtica d'Osona, sota l'epígraf Repressió, resistència i clandestinitat (1936-1975). Gràcies a tothom que ha fet l'esforç d'omplir avui la Sala Gran de Can Costa, el Centre Cultural de Taradell. I un record pels que no hi poden ser, també per les exiliades i reprimides del nostre petit país que, més que mai, volem lliure. Com destacava ahir en la inauguració el president d'Òmnium Cultural, encara patim repressió política, la nostra llengua necessita suport i cal més activisme que mai per mantenir la identitat com a poble.

Avui és d'aquells dies que provoquen dolor. Que cap de nosaltres voldríem que existís. Però hi va haver una Guerra Civil i una dictadura feixista. I moltes víctimes que mereixen un rescabalament, encara que sigui pòstum i simbòlic. Calia organitzar aquest acte de reparació als represaliats amb judicis sumaríssims, i agraeixo enormement la feina feta per la regidora de cultura, patrimoni i memòria històrica, Míriam Martínez Raurell, que ho ha aconseguit.

Aquesta setmana, a Madrid, hi ha absolut desacord en aprovar la Llei de Memòria Històrica que repararia, més enllà del simbolisme, les víctimes del feixisme franquista, les grans oblidades de la Transició. Fins ara s'ha esgrimit la Llei d'amnistia del 1977 com a fonament jurídic per no perseguir els crims de la dictadura. Del que passa a Catalunya ens ho ha explicat amb rigor l'Assumpta Montellà. Moltes gràcies.

Avui a Taradell us heu aplegat centenars de familiars de 45 dels 56 represaliats que hi va haver a Taradell amb judicis. Com em deia ahir al vespre la jove d'un d'ells, “mai m'ho hagués pensat que n'hi haguessin tants”. Us agraïm moltíssim que en aquesta històrica data, fa 46 anys que va morir el dictador Franco, hàgiu acceptat recollir els diplomes. Han passat 85 anys des de l'inici de la Guerra Civil, però per la majoria de nosaltres és sempre present: ens va canviar la vida. Ja fos per víctimes mortals a les famílies, algunes encara desaparegudes; fos per la fam; fos per la por a la repressió que va conduir a  la presó, a l'exili o a l'aïllament interior o fos pel dolor innecessari. O per la marxa enrere de la situació de la meitat de la societat: les dones. Les dones vam passar de tenir els mateixos drets que els homes a ser uns éssers execrables que només servíem per parir nadons que omplissin les organitzacions falangistes.

Quanta gent que va patir cruelment la Guerra Civil no en va parlar mai. Mai. La Rosa em deia que el sogre patia molts dolors, que mai no els va dir que era pels maltractaments físics que li havien infligit. O les inhumanes condicions de presons i camps de concentració que van escurçar la vida de gent com l'Anastasi Aranda. Molts no van poder expressar verbalment els seus temors, les seves incerteses, el seu dolor, després de viure aquell període tan convuls. “D'això no se'n parla” era una resposta massa freqüent en els àmbits familiars. Ara en diríem estrès postraumàtic: callar, empassar-s'ho. Però també hi havia molta por: por a la delació, a que qualsevol aprofités rancúnies i que eres del bàndol perdedor per acabar d'arruïnar-te la vida.

Una Dictadura és això: un poder fosc, autoritari, il·legal, amb un règim que va exercir una duríssima repressió durant la postguerra i va violar sistemàticament els Drets Humans fins al final, i més a la separatista Catalunya. Un règim corrupte, amb violència política, que de forma sistemàtica executava desaparicions forçoses; empresonaments d'innocents; execucions extrajudicials; detencions arbitràries sovint a partir de falses denúncies; polítiques de camp de concentració; treballs forçats; tortures; violacions; segrestaments massius de nounats, depuracions ideològiques o sotmetiment dels treballadors als patrons pel model sindical nacionalcatòlic. També les confiscacions de béns dels perdedors, la majoria dels quals no estaven implicats en res més que en el republicanisme, essent acusats per odis acumulats durant anys. Recordo l'humiliant "habla en cristiano" i la fuetejada que va rebre la iaia, venedora al mercat de Vic, per no fer-ho. Abusos de poder dels burots, dels funcionaris del règim, dels qui ja als 70 escoltaven converses privades per després denunciar els “subversius” i fer-los detenir.

I convé recordar-ho ara mateix, encara que hagin passat tants anys, perquè hi ha moviments que intenten blanquejar el franquisme en aconseguir el creixement econòmic i la desitjada pau impostada.

A Taradell tot això es va patir. Es va canviar el nomenclàtor de les vies públiques, com es feia sempre que hi havia un canvi de règim: durant la República la plaça de Santa Llúcia passà a anomenar-se 14 d'abril. Vam tenir, fins al 1979, la plaza 2 de febrero; la avenida del Generalísimo; la calle Calvo Sotelo...; l'antic Teatre va ser la seu de Falange; hi va haver denúncies fonamentades en revenges personals; hi va haver aprofitament per part dels vencedors. També hi va haver bondat. Perquè sort n'hi ha que trobem sempre gent bondadosa que se sacrifica per la resta. “Era roig però era bon home” sentíem a dir, per trencar el vincle imposat per la dreta entre maldat i republicanisme.

Un clar exemple d'home de principis republicans, sense implicació en delictes de sang, va ser l'alcalde Ramon Blasi i Blasi, d'esquerra republicana. Podria haver marxat a l'exili, però com que creia que no havia fet res dolent es va quedar al poble. De seguida fou empresonat, primer a Vic i després a Barcelona el març de 1939. Un consell de guerra el va condemnar a mort i va ser executat el 26 de maig al camp de la Bóta, malgrat l'aval demanat fins al bisbat de Vic. La repressió va seguir per la seva família, rebutjada al poble -van haver de marxar de Taradell- i expropiada dels seus pocs béns, fins i tot de l'aixovar familiar.

Altres van agafar el camí de l'exili. França, per la proximitat, i Llatinoamèrica, per les facilitats, van ser els països que van rebre més refugiats. Entre França i Andorra hi trobem Francesc Viadiu i Vendrell, polític d'Esquerra Republicana que va ostentar diversos càrrecs durant la Guerra. Al principat va considerar que tenia el deure de lluitar contra el nazisme i va passar fugitius, uns 2.800 comandaments aliats, cap a territori espanyol i portuguès per a incorporar-se als cossos corresponents a Anglaterra. Entre el torb i la Gestapo és l'obra biogràfic on ens ho relata, com si fos una novel·la tràgica. Perquè cito Viadiu? Perquè els anys 60 va establir per raons de salut la segona residència a Taradell, i és enterrat al nostre cementiri. La seva filla Maria Rosa a L'Hostal d'Entença, afirma que el seu pare “era una gran persona, una bona persona, que es va hostatjar durant un any a la Model pel sol fet d'haver servit honestament al Govern de la República”. Va ser confinat en aquest miserable lloc en tornar de l'exili el 1952, per la persecució a què va ser sotmès, però no va abdicar mai ni de la seva bonhomia ni de la forta convicció en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.  

Un altre estiuejant il·lustre, en Joan Oliver-Pere Quart, s'exilià i sobrevisqué a Xile. Malgrat l'ajuda que hi va rebre, no s'hi va adaptar i va exercir el que en deia una enyorança activa. El 1948 va tornar a Barcelona i també va ser empresonat a la Model. En el llibre-conversa amb Pere Calders afirmava el 1984 que al president Lluís Companys, abans del monument, Catalunya li devia la revisió del seu procés, la seva plena exculpació. “Si no ho fem és que els catalans no tenim memòria...ni vergonya!” Clamava Joan Oliver.

Així acabo: Taradell vol tenir memòria i vergonya, i amb l'acte d'avui acomplim la plena exculpació d'aquells que van lluitar pels valors republicans. Moltes gràcies a tothom!

Taradell, 20 de novembre de 2021