La malaltia no el va fer defallir mai. Qui el seguia a les xarxes, on era molt present, encara fa pocs dies va rebre un poema gairebé premonitori de Miguel Hernández. L'Eloi Creus Casassas (Taradell, 10 d'octubre de 1989) va morir la matinada de diumenge, 26 de maig, i va omplir els cors dels qui l'estimaven d'una profunda tristesa. I en un poema va deixar escrit com volia ser acomiadat, sense llegir versos en veu alta i sense cerimònies, amb una celebració.

L'amor a la vida, a la transgressió, a la paraula, es denotava a cada treball. Dos exemples: “A la tardor no cauen fulles dels arbres, s'atreveixen a volar”, un vers seu pintat en una tassa. O “Desitjo que t'agradin aquests poemes i que sempre puguis fer brotar flors de les esquerdes del laberint de la vida”, la dedicatòria de la seva obra Afrau, amb la que va guanyar el Premi Ibn Hazm de Poesia 2022 en la XXXVI edició dels Premis Literaris Ciutat de Xàtiva, i que va ser editat per Edicions Bromera.

L'Eloi, format com a enginyer tècnic en Informàtica de Gestió i Sistemes, des del 2018 va centrar la seva vida en la poesia i l'espiritualitat. Ser una persona amb diversitat funcional el va connectar amb la vulnerabilitat com a força. Va participar en múltiples activitats culturals a Taradell per a fomentar la poesia i es va formar al Laboratori de Lletres. Amb quatre poemaris publicats i un treball acuradíssim, era un apassionat de la poesia japonesa i els seus haikus, molt seguits. El seu bloc La poesia no necessita poetes (www.ecreuscas.cat) recull la seva obra.

Ens ha deixat un llegat immens. Ens ha donat molt més del que li hem ofert. Descansi en pau.

“Estic a punt de ser només / una flama apagada / un vers invisible / sobre el paper de l'afrau del temps.”