Pedres i Versos
Ruta literària i patrimonial pel centre de la vila dedicada a la poesia i al patrimoni històric de Taradell
La ruta consta de diferents parades amb notes històriques sobre edificis i espais del poble, tot fent lectura d'un total de vuit poemes relacionats amb la nostra vila: Joan Vilacís, Clementina Arderiu, Carles Riba, i Joan Oliver (Pere Quart).
El vehicle es pot deixar a l'aparcament de la plaça 1 d'octubre, molt a prop de l'església. S'aconsella roba còmoda per a caminar. Ruta circular d'1,2 km de dificultat baixa.
Recorregut
El campanar
Des de l'Església de Sant Genís ens dirigim al campanar de Taradell, on iniciem amb el primer poema "El campanar".
El campanar de Taradell és una construcció d'estil romànic llombard del segle XI, s'apujaren deu metres l'any 1799, ja que amb la construcció de l'església havia quedat més baix. El 1949-1950, s'ha de reparar la coberta i es decideix unificar els estils. L'obra la va avalar l'arquitecte Puig i Cadafalch i consistia a revestir el pis nou de neoromànic copiant la decoració llombarda dels pisos inferiors. La novetat, era que tindria un rellotge amb esferes lluminoses que era el que el poble reclamava.
En cadascun dels nivells i de les quatre cares del campanar presenta arcuacions cegues; al basament està dividida per una lesena i als nivells superiors trobem finestres d'arc de mig punt en progressió.
A les quatre cares del darrer nivell hi ha el rellotge. Està cobert per una teulada a quatre vessants, que està coronada per una petita campana que queda subjectada dins una estructura metàl·lica.
Joan Vilacís va creure precís la realització d'una obra poètica per aquest monument, per honrar la seva bellesa i importància.
EL CAMPANAR
Vell tresor del nostre poble!
Campanar! Tens nou-cents anys!
Monument que és mostra noble
del romànic sense enganys.
Quan encara les boscúries
matisaven nostre sòl,
allà al lluny de les centúries
aixecaves el teu vol.
Cors devots que el zel anima
amb esforç et van alçant,
i tu tens en gran estima
l'estar junt al temple sant.
Anys i segles fan sa via
i un nou temple és aixecat,
i enlairat, com convenia,
és el teu sobri teulat.
Si llavors aquella alçada
res al teu estil digué,
anys després fou canviada
amb bon seny del jornaler.
Com gegant de bona traça,
sempre et mostres ben fidel;
ta mirada prou que enllaça,
de la vida, terra i cel.
Ets model d'estil romànic
allà a la Ciutat Comtal;
ets tot tu com cos orgànic
amb la gràcia més cabdal.
Ets orgull de nostra vila,
que t'estima i et complau;
i que el teu voler vigila
i que et té per bell palau.
No res poden les tempestes
que per tu no hi ha paranys.
Camí enllà i proclama festes;
ves teixint noves conquestes
i acarona noves testes
amb un bes dels nou-cents anys.
Joan Vilacís
Clica aquest enllaç per saber més curiositats sobre el campanar.
Parc de la Font Gran
Des del campanar ens dirigim al parc de la Font Gran, i ho fem passant pel passatge de La Sagrera.
Dóna nom al parc, la font que fou construïda el 1790, després de canalitzar el gran doll d'aigua que antigament brollava pels esqueis de les roques situades en aquest indret i que fou probablement l'origen i formació de la població, ja que abastia el poble, donava aigua als paraires i feia funcionar els molins. La font, abans anomenada Font de Sant Genís, mostra set brocs de metall i un cap de lleó de pedra al centre.
També trobem tres plafons amb "Les veus d'aigua", un projecte que permet donar vida al passat d'aquest lloc, que s'inscriu al seu torn a la Ruta de l'Aigua de Taradell. Aquests panells consten de fotografies històriques del lloc associades a un codi QR, amb el qual s'accedeix a la pàgina web, des d'on es poden visualitzar els vídeos dels protagonistes de la Font Gran, testimonis que ens expliquen en primera persona com feien ús d'aquest espai.
Els tres plafons ens parlen dels safareigs, l'oci i l'aigua a la Font Gran.
Plàtan de la Font Gran
El parc té com a referència el corpulent, alt i centenari plàtan Platanus hybrida, arbre catalogat per la Generalitat com a Arbre Monumental de Catalunya.
Està situat entre la font i l'edifici de la Font Gran. Es tracta d'un exemplar centenari de plàtan (Platanus hispanica), espècie de la família de les platanàcies. El tronc té una amplada considerable i té una brancada molt voluminosa, que sobrepassa l'edifici del costat.
És un lloc ideal per gaudir de calma i de fresca a l'estiu. Joan Vilacís en va escriure el següent poema:
JOIELL A CEL OBERT
Ben quiet i sempre alerta, com guarda que vigila,
del doll d'aigua preuada que és or per nostra vila,
n'ets tu, plàtan festívol, custodi el més galant;
tu guardes la fontana que a tots ens dóna vida
i en bé de tot el poble molt més l'has enriquida
peixent-li ombreig i joia que accepta radiant.
No ets pas com alguns creuen. Ets lluny de la vellesa
que injecta cops mortífers amb caire d'escomesa
i fa que el cor bategui comptant cada respir,
que el cor que t'alimenta treballa amb valentia
sens témer les ferides ni el pas de cada dia,
que és cor com el de roure que mai no es veu morir.
No ets pas com alguns creien. No portes tu cap pesta
ni vols cap malaltia que abati nostra testa
que això per tu seria cometre més d'un crim;
el teu alè és de vida, de força i de gaubança,
i ens dius i a tots demanes ben plena confiança
perquè jamai decreixi l'afecte que et tenim.
No és pas la teva història de joia ben forjada,
que prou amb greus ferides ha estat acompanyada
i prou la mort rondava com llop devorador;
la guerra que se't feia per poc que et pren la vida,
i amb pena t'ho miraves i amb cara compungida
filtrant-se en tes entranyes el plany i la tristor.
Si uns jorns et feren creure que el cor de tot el poble
et veia i et tenia com vell i fràgil moble
amb cors de malvolences i amb tires de maldat,
avui ja ningú no dubta que el teu alè ens conforta,
i si ara tu poguessis trucar de porta en porta
veuries com la vila t'estima ben de grat.
No temis més ferides ni temis ja més guerra,
i en fossa ben cavada l'oblit i els danys enterra
que amics et serem sempre, del vell al més infant.
Enlaira més la testa que el teu mirar ens anima
i sigue'ns a tothora com ser que molt estima
i sempre guarda sigues del doll de la Font Gran.
Joan Vilacís
Torre de Don Carles
Seguim pel nucli urbà i, entre la Plaça i l'antic carrer de Vic, s'aixeca la Torre de Don Carles, també coneguda com la Torre de la presó.
És una torre quadrada de 14,5 metres d'alçada que va ser construïda a mitjan segle XVI. Els seus murs van perdent gruix a mesura que s'alcen (1,05 metres a la base, 0,87 metres al segon pis i 0,65 en els merlets del terrat). Guarda encara característiques medievals com ara la incomunicació entre la planta baixa i el primer pis. Entorn el 1439 Arnau de Vilademany i de Blanes va fer aixecar una casa i una torre prop de la plaça que poc després, en el context de la guerra civil contra el rei Joan II a l'any 1464, Bernat Guillem d'Altarriba (enemistat amb Arnau de Vilademany) va incendiar en fer una incursió a Taradell, afectant també el Casal de Mont-rodon i diversos molins. La torre de Don Carles no en sabem l'any de construcció, però segons la documentació sembla que fou entorn de 1549 sota les ordres de Carles de Cruïlles i Vilademany. Durant la Guerra del Francès, el 1809, el Mariscal Saint-Cyr va passar per Taradell, quan es dirigia a Viladrau, i va cremar la Torre per segona vegada. El 1959 es va realitzar la seva restauració.
Joan Vilacís en va fer aquest poema:
GEGANTS DE PEDRA VIVA
Cimals del nostre terme! Gegants de pedra viva!
Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva
mirant-nos cara a cara: l'Enclusa i el Castell.
Sou vida i sou guiatge del llibre de la història
forjada de proeses, amb rims d'amor i glòria,
per fills que antany vivien al nostre Taradell.
I tu, Castell, que enyores la llar fortificada
que al llom de tes espatlles hi estava edificada
i que era refugi d'aquells Vilademany,
no tens perquè rendir-te, que tens bon petri soli,
i mai en nostra història, per tant que el món ressoli,
el nom que vàrem dar-te podrà mostrar-s'hi estrany.
Ets tu i serà l'Enclusa com fars de llum i vida
amb signes de victòria i amb pau ben enriquida
pels fills del vostre poble que us miren amb amor;
pels fills que adés i ara caminen vers la fita
d'uns jorns curulls de joia, presents d'una collita
que pas a pas teixeixen deixant d'arrel l'aspror.
Sovint les vostres rocades, Castell i tu, l'Enclusa,
es veuen envestides pel temps que prou s'acusa
desfent vives tempestes amb fils de foc de llamps,
i abatre com no poden el petri estoig que us guarda
amb presses se us allunyen, com si els féssiu basarda,
i deixen que somriguin les serres, plans i camps.
La vall que com matrona fidel us agermana,
recull vostres mirades i riu de bona gana
quan veu que són tan nobles els vostres sentiments,
i veure's sempre alerta i amb aires de bonesa
molt més us acaraona, prenent vostra grandesa
com força que fos filla d'estrelles resplendents.
Cimals del nostre terme! Gegants de pedra viva!
Que vostra providència jamai no ens sigui esquiva
i nostra vida sigui retall d'un pur somrís;
que el vostre exemple ens mostri la deu de l'alegria;
que el cor de tot el poble bategui amb harmonia
i sigui gairebé sempre forjat de paradís.
Joan Vilacís
Can Madriguera
Seguint el recorregut, direcció la plaça d'en Gili, a la cantonada ens trobem amb Can Madriguera, que fou la casa d'estiueig de la poetessa Clementina Arderiu (1889-1976) i de Carles Riba (1893-1959) amb qui estava casada, i també poeta.
Can Madriguera és una casa d'estil neoclàssic del segle XIX protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
És un edifici de planta rectangular i de marcada composició simètrica. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a tres vessants. El frontis es compon segons quatre eixos d'obertures d'arc pla emmarcades amb pedra o bé amb esgrafiats. Tres dels finestrals del pis tenen sortida a balcons de baranes forjades. L'altra finestra del pis i les de les golfes tenen ampits motllurats de pedra de certa volada.
La façana de migdia es compon segons tres eixos d'obertures, amb finestrals d'arc pla als eixos laterals i l'eix central diferenciat, amb una finestra d'arc escarser a la planta baixa i una galeria horitzontal de tres pòrtics d'arc de mig punt arrebossat a les golfes. El finestral central del pis té sortida a un balcó de baranes forjades.
Al costat de llevant s'hi adossa un cos d'un sol nivell d'alçada que es correspon amb un garatge, habilitat a la part superior com a terrassa i delimitada amb balustrada. El tractament exterior dels murs li dona singularitat a l'edifici, a partir d'esgrafiats amb franges de motius geomètrics a les canonades, al sòcol, entre les obertures i al coronament, a més d'un marc esgrafiat sobre el portal on consta "Can Madriguera".
Hi trobem una placa que hi diu:
"EN AQUESTA CASA FEREN ESTADA ELS POETES CARLES RIBA I CLEMENTINA ARDERIU ELS ANYS 1937 I 1938. EL POBLE DE TARADELL HO RECORDA I ELS RET HOMENATGE".
Dues obres poètiques de Clementina Arderiu i Carles Riba:
EL NOM
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa."
"Ai, quin nom estrany!"
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella...
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic.
Clementina em deia.
Clementina Arderiu
ELEGIES DE BIERVILLE, II
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Carles Riba
Casa d'estiueig de Joan Oliver (Pere Quart)
Seguint el recorregut, passem per la plaça d'en Gili i la plaça de Santa Llúcia (on podem fer una parada per observar la seva capella) i enllacem amb el carrer Sant Sebastià (el nom del carrer es va posar l'any 1930 per acord municipal, atesa la demanda dels veïns d'honorar al patró de la indústria tèxtil i fer-li la corresponent festa).
Allí, seguint a mà esquerra del carrer i just abans d'arribar a la plaça de les Eres, topem amb la casa on estiuejava un dels poetes més vinculats amb Taradell, Joan Oliver, que feia servir el pseudònim de Pere Quart, concretament al primer pis del número 23. A continuació, podeu llegir dos dels seus poemes:
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el feú la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la ratlla
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
PROJECTE D'HIMNE NACIONAL
Entremig de clams i cants
planarà nostra bandera
i els farà més triomfants!
Au, germans, enarborem-la
com a símbol d'unitat,
vells i joves despleguem-la
en senyal de llibertat,
que bategui, contemplem-la
en sa noble majestat!
Oh bandera catalana,
tot un poble t'és fidel.
Volaràs com au galana
pel camí del nostre anhel,
per a veure't sobirana
alçarem els ulls al cel.
Per les terres heretades
et durem i tu ens duràs
i en bonança o maltempsades
el demà assenyalaràs.
Dóna seny a les gentades,
sang al cor i força al braç!
Pere Quart
Plaça de les Eres
Deixem el Carrer Sant Sebastià i arribem a la plaça de les Eres, lloc on Joan Vilacís en va fer un poema anomenat "La Plaça Major".
Joan Vilacís va explicar la raó del nom de la plaça de les Eres a la revista Taradell. Aquest deia que provenia per ser l'únic lloc del poble on es podia fer més d'una batuda de sègol o fajol a la vegada a causa del seu terreny. Tenint en compte que a Taradell el sòl és majoritàriament rocós, les zones més planes es feien servir com a eres. Aquesta era la més àmplia de les eres de Taradell i d'aquí prové el seu nom. Val a dir que popularment també se l'anomenava "les ayeres", ja que s'usava aquest topònim per referir-se a "les eres".
D'acord amb les aportacions de Salvador Solagran al seu llibre "Els carrers de Taradell", es pot situar l'origen de la plaça al segle XVI o XVII.
LA PLAÇA MAJOR
Qui t'ha vist i qui et veu, plaça Major!
Abans tot era foscor
com camp mort per la secada;
avui tot és claror
on somriu l'arbre i la flor
i el dolç bes de la diada.
Jo gaudeixo el teu encís
assegut en un pedrís
ombrejat per pollancreda,
i en retorno i sóc feliç
contemplant el marc castís
de ta faç joiell i cleda.
Joan Vilacís
El campanar
I aquí, després d'aquest recorregut pel nucli urbà amb l'acompanyament d'un total de 8 poemes, acaba "Pedres i Versos" tancant el circuit amb la tornada a la zona de l'Església parroquial de Sant Genís i el campanar.
La ruta es va fer amb la col·laboració d'Antoni Pladevall i Arumí, Laia Camprubí i la Regidoria de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Taradell, Míriam Martínez.
