Aquesta ruta transcórre pels escenaris de la defensa i retirada de les tropes Republicanes el dia dos de Febrer de 1939. Al llarg de la ruta es van poder viure les recreacions i la música de trinxera.

Al llarg del matí es van poder veure a La Plaça la recreació del campament establert per l'exèrcit popular, amb els grups de recreació històrica ARH Montserratí i Recreació Història i Patrimoni Junts, i també va comptar amb la presència de Ramon Redorta que va fer l'acompanyament musical.

Al campament es van poder veure com les tropes i els milicians vivien les últimes hores de defensa del front. En aquest punt es va servir la ració de trinxera, consistent en una llauna de sardina, un llonguet i cafè de mitjó.

Recorregut

Can Costa

Partim del centre cultural per explicar el context de la ruta. El dia 3 d'abril de 1938 queia Lleida. Per primera vegada l'exèrcit revoltat trepitjava terra catalana i la primera mesura que va prendre el general va ser derogar l'estatut d'autonomia. El 6 d'abril s'ocupava Tremp i el dia 15 arribaven al Mediterrani per Vinaròs. Catalunya quedava aïllada de la resta de territoris de la República. Al juliol es produí la Batalla de l'Ebre, que causà una de les batalles més cruentes. Després de recuperar territori el 23 de desembre de 1938 l'exèrcit franquista emprèn finalment l'ocupació total. Tarragona cau el 15 de gener i Barcelona el 26 del mateix mes. 

Es calcula que hi hagué uns 65 mil morts causats directament per la guerra. Una mica mes de la meitat van caure al front (que gairebé sempre va ser lluny de Catalunya) i la resta va ser població civil (bombardeigs, represaliats) com a víctimes indirectes.

La desfeta va suposar la sortida cap a l'exili de tota la classe política catalana, la majoria d'intel·lectuals i gran part de la població civil. Catalunya assumeix la derrota sabent que és la fi de l'autonomia i de la llibertat. Un procés que s'havia iniciat amb la República i que amb la derrota no arribava la pau, sinó la repressió, la depuració i una fonda divisió entre vencedors i vençuts.

El Serrat dels Lladres

En aquest punt trobem un enfrontament entre les dues tropes. La tropa regular i els tancs troben els republicans defensant aquest espai. Espantats els soldats republicans fugen i abandonen les posicions. Rafel Ribot i Rius és un dels nois que defensava aquesta zona en aquell moment i ens explica:  

“El dijous 2 de febrer junt amb una trentena de companys ens ordenen, sota l'amenaça d'un revòlver, defensar un tros de la carretera que va des de Sant Miquel de Balenyà a Taradell. Quan apareixen uns tancs de les tropes nacionals, el meu capità, el que esgrimia el revòlver, i altres soldats surten corrents costa amunt. Els tancs ens disparen i jo m'arrecero contra el terra, entre un marge i unes roques. Veig un grup de soldats amb gorro vermell, bruns de pell. Em disparen amb els seus fusells, però en surto il·lès. Són els temibles i terribles moros. M'envolten i soc detingut entre el Serrat dels Lladres i el Serrat del Puigmal. M'escorcollen i busquen rellotges i anells d'or. Això passa al punt quilomètric 2,5 aproximadament, a pocs metres del pont del Gurri. Em prenen el capot que porto, les sabates i la documentació, que la posen en un sarró. Junt amb altres companys em porten a Tona, on ens tornen a escorcollar i ens prenen tot el que encara duem a sobre. Ens donen uns grapats de sucre i passem la nit al ras. Ens han dit que ens portarien cap a Moià, on diuen, ens donaran menjar, i després de tres dies de no fer-ho, dormo dos dies seguits. De menjar res de res.”

Vilacís

Aquell matí del dos de febrer un taradallenc va a treballar a Vilacís. Des d'aquí sent i veu que les tropes mores s'acosten i fuig corrent a avisar. Ell és en Joan Arumí Piella conegut com en Crosta. Surt de Vialcís d'amunt per avisar a la família de l'entrada de les tropes. Un soldat, el veu córrer i de seguida el maten. Segurament també busquen objectes de valor. La partida de defunció diu que mort per traumatisme i víctima de " la lucha en batalla entre nacionales i rojos". La població diu de ferides de forca, però segur que són fetes per la punta de la baioneta.  

La Plaça de les Eres

Aquell dia els franquistes tenien instal·lada al Castell de mont-rodon la trentena vuitena bateria 65/17 dirigida pel Tinent Sebastián Trian Vallverdú, que curiosament, el diari oficial del ministeri de Defensa nacional de la República, el donava de baixa, l'abril de 1938, perquè feia mesos que no se'n tenia notícies. Així doncs, s'havia passat de bàndol i estava al costat franquista atacant Taradell.

Al castell s'instal·len un obús de muntanya 105/11 mm, un canó antiaeri Comissione-Krupp 75/27 i un canó d'acompanyament Terni 65/17 Aquests, s'encarreguen de cobrir les espatlles a l'exèrcit que entra, però al mateix temps, matar als soldats en retirada. Una d'aquestes granades llençades, va anar directament a caure a una cantonada de la plaça de les Eres. Segurament, la plaça de les eres no era l'objectiu a assolir, però un error en el desviament del tret, que és freqüent en distàncies tan llargues va fer que impactes fora del recorregut. L'objectiu, devia ser o bé la carretera de Balenyà, o bé la plaça de la República (recordem que en aquesta plaça les nits anteriors, dues cases havien acollit els soldats que en retirada marxaven cap al nord), o bé el pas cap a Santa Eugènia, el pont de la Font gran, ja destruït per les tropes republicanes.

La Plaça

Josep Campos era un nano petit que corria pels carrers de Taradell i que havia vingut a passar la guerra a Taradell. Ell juntament amb la mare i els germans van fugir de Barcelona i l'escassetat de productes. A l'inici de la guerra es van establir a la Fonda de Can Generó. Ell ens descriu així els fets: A mig matí sortírem a la plaça Major a tafanejar. Era plena de badocs contemplant aquella tropa de moros i soldats mal abillats, separats en bàndols mal uniformats, que no es parlaven ni es feien entre ells, cadascú amb el seu uniforme: els uns amb xil·lava i turbants de diferents colors, els moros, de mala fama, per cert, milicians, soldats, i d'altres, amb camisa i corretjam, repartits per arreu. A més, n'hi havia d'altres, equipats amb gorra de plat, guerrera, pistola al cinturó, pantalons i botes de muntar, amb una vara de muntar a la mà, que passejaven entre grups, però sense cavalls, devien ser oficials que no es barrejaven amb ells.

El garbuix era extraordinari, però de sobte es produí un inesperat silenci quan diversos oficials feren formar el grup de moros, que denominaven regulars, i els interrogaren sobre quelcom que acabava de passar. Un oficial en va treure un moro al bell mig de la plaça i el va fer agenollar per castigar-lo a cops de vara davant de tothom i després lliurar-lo per tornar al seu grup, acompanyat del cabo moro que el vigilava i del moro que el va apallissar. Aquest era qui havia matat un pagès per robar-li un rellotge mentre treballava al camp. Era el senyor Crosta, ben conegut nostre. Els curiosos s'afanyaren a fer córrer la notícia, i amagar-se a casa. Em va frapar profundament, era el pare d'un company de la meva mateixa edat de què coneixia la família. Que poc val la vida d'una persona innocent en una guerra, es mata per un no res, ni a canvi d'un sentit de culpa ni risc de rebre el càstig previst en el Codi Militar.

Els assistents a l'acte van poder gaudir d'una ració de trinxera, consistent en una llauna de sardina, un llonguet i cafè de mitjó.

La Font Gran

En aquest punt es va fer una de les últimes accions que es va fer a Taradell. El dia abans els soldats s'havien encarregat de cavar a pic i pala els dos ponts: el de la Font Gran i el de la carretera Viladrau. Amb les presses, però, només van dinamitar un pont: el de la cruïlla amb la carretera Viladrau. Hi va haver un previ avís i la gent es va atrinxerar. Alguns testimonis parlen que es van amagar sota matalassos esperant l'explosió. L'explosió va ser enorme. Una pluja de cascots i pedres van omplir els voltants. Les cases van rebre cops i els vidres es van trencar.

Aquesta ruta va ser duta a terme per la Regidoria de Cultura i Patrimoni, amb la regidora Míriam Martínez a càrrec de les explicacions històriques. També es va comptar amb la col·laboració del Centre Excursionista de Taradell, els grups de recreació històrica ARH Montserratí i Recreació Història i Patrimoni Junts, així com amb l'acompanyament musical de Ramon Redorta, cantant les cançons de trinxera de l'època.