Dolors Vivet i Falcó, pregonera 2012

Pregó de la festa major de Taradell 2012 a càrrec de Dolors Vivet

Il·lustríssim senyor alcalde; senyores regidores i senyors regidors, autoritats en general, taradellencs i taradellenques, familiars, amics: quan el Sr. alcalde Lluís Verdaguer i la regidora Sra. Rosa Papell varen citar-me a l'Ajuntament i varen demanar-me de fer el pregó vaig tenir un primer ensurt: jo? Perquè jo?

El meu cap i el meu cor no sabien trobar les raons per les quals se m'escollia per fer aquesta tasca. Jo no tenia cap mèrit. Ells em van exposar les seves raons: em venien a buscar perquè sóc una taradellenca del barri de Mont-rodon, perquè vaig ser la primera dona que va formar part dels primers equips de govern dels Ajuntaments democràtics i perquè durant 25 anys he estat la mestra de ioga de l'escola Municipal L'Arpa. I em van convèncer!

Al cap d'una estona, el segon ensurt va ser, i això ho enten- dreu molt bé les dones; i què em poso??? Aquest segon ensurt es va resoldre en vint-i-quatre hores, el primer ensurt, ho sabrem d'aquí a una estona. Anem per feina.

Era el tercer Aplec de Sardanes, l'any 1956, del barri de Mont-rodon. Jo tenia gairebé 16 anys, no compteu! en faré 72 pel novembre. Vaig anar-hi amb tren i vaig veure per primera vegada Mont-rodon. En aquell viatge vaig anar acompanyada per un noi que m'agradava i em va dir que el segon viatge que faríem amb tren seria el de nuvis. Al barri hi havia un “Apeadero” que es va inaugurar a l'agost del 1953. Pocs mesos abans s'havia construït la primera casa del barri, la d'en Jaume Vila, en Jaumet del bar. La meva primera impressió va ser com defineix l'escriptor Toni Pladevall: “el millor lloc d'Osona, el veral ponentí de Taradell, els camps de blat vistos des dels terrers”. Em va captivar la verdor dels pollancres, el Pla de les Albes i la frescor de l'aigua de la seva font, la remor de l'aigua del Gurri i l'olor de la terra humida. Varen passar els anys. Els promotors del barri varen ser el Dr. Genís, el Sr. Capell, Sr Pedrisa, el Sr. Vivet, el meu pare, i l'ànima va ser en Jaume Vila, en Jaumet del bar. Ells van començar a fer casetes al barri. Nosaltres, els Maier-Vivet, anàvem a peu des de Vic fins a Mont-rodon.

Havíem format la nostra família, nombrosa, amb el noi del tren, el de l'Aplec, en Jaume –no Marc com diu la revista Taradell-. No teníem cotxe, fills sí però cotxe no. El meu pare es va fer una caseta en la qual hi passàvem alguns caps de setmana i les vacances. El dia que vam saber que aquesta casa de Mont-rodon es venia, els nanos es van desesperar; on aniríem ara? Varem fer comptes i ,entre algun amic i els bancs que encara deixaven diners, vam comprar la casa i va començar l'aventura de ser taradellencs, un somni fet realitat.

En Jaume es va treure el carnet, jo no. La carretera de Taradell fins a Mont-rodon es va obrir el 6 de juliol del 1960 i no va ser fins a l'any 1970 que es va poder arribar fins als “Mobles Malla” actual “Esclat”. Ja podíem sortir a la General. No hi havia llums als carrers, encara s'havien de posar els carrers. Varem plantar algun pal davant d'algunes cases, l'aigua ens venia del Gurri Xic, en Climent cobrava l'aigua i el llum i jo feia els rebuts. I la canalla anaven creixent. De tant en tant es quedaven sense paga per alguna “gamberrada” que els Maier i cosins Vivet havien fet a alguna casa de pagès. És un barri ple de valors i us en poso un exemple: quan hi va haver una nevada que ens va deixar aïllats, en Genís Pladevall va passar casa per casa i ens va portar pa i espelmes. En aquesta gent hi he trobat solidaritat.

De vegades he pensat que els pagesos d'aquest barri es feien senyals de fum perquè quan et passava qualsevol cosa tots corrien a ajudar. I també vull fer menció de l'escola del barri, una escola rural creada fa més de 75 anys, les parets de la qual van ser aixecades per mans veïnes. Aquest barri m'ha donat pau, companyonia, integració, col·laboració i acolliment. El barri ha anat creixent a poc a poc, s'ha fet un bon barri. I si us haig de dir la veritat, enyoro una mica aquell barri pagès, però la vida segueix. Varem formar la primera associació de veïns i se'ns va proposar de formar part de l'Ajuntament. Em vaig presentar a una reunió per fer una llista electoral. No coneixia a ningú. Després dels altibaixos corresponents es va tancar la llista. Vaig dir que no coneixia Taradell ja que jo era del “sot”; com en deien del meu barri. Va sortir un noi que em va dir: “Jo et portaré a conèixer Taradell”. Ell es va presentar com a “Mumi” i ens varem patejar el poble.

A mi em va sobtar el fet que totes les persones que em presentaven tenien un sobrenom. Per tant, vaig aprendre primer el sobrenom i després el nom i cognom; per exemple : en Jaume Laia i el seu cognom Miralpeix (per cert, gràcies Jaume per totes les dates i felicitats). Allò va posar a prova la meva capacitat de memòria. I ens van elegir. Vaig ser la primera dona d'entrar com a regidora de Sanitat, Serveis Socials i Barri Mont-rodon en l'equip de govern de l'Ajuntament de Taradell. Era l'any 1983 i em venia a buscar el municipal amb l'ambulància ja que jo no tenia carnet. Així feien funcionar l'ambulància per tenir-la a punt si hi havia alguna urgència. El 31 de juliol del mateix any va ser quan vaig veure com eren els habitants de Taradell: valents, nobles, sabent fer pinya, tots a una, homes i dones, uns apagant foc, d'altres portant aigua, d'altres fent truites, entrepans, atenent al telèfon... el què s'hagués de fer. Sobretot, tots a una davant d'allò més imprevisible, se'ns cremava Taradell. Castell d'en Boix, La Roca, Can Gasala... ambulàncies, bombers... també algú rodant una pel·lícula sense assabentar-se del drama, tot plegat dantesc. Però la valoració, permeteu-me l'expressió catala- na, un POBLE COLLONUT !

Ens varem mancomunar amb pobles d'Osona i vam fer avenços molt significatius: es va crear una comissió de sanitat, es van fer xerrades sobre drogoaddicció, cursets d'iniciació al part, contacte i col·laboració amb les escoles del municipi, el veterinari, etc.; també es va fer la primera àrea bàsica de salut que va tenir com a gran promotor al doctor Albert Ledesma. Es va dignificar el cementiri dotant-lo de nínxols per a incinerats; va ser el primer de la comarca. El desembre del 1985 vaig deixar per motius personals l'Ajuntament, és de les decisions més dures que he pres. Però vaig tornar-hi el 1987 amb bons companys i treballant tant com vaig poder i saber. Encara l'any 2007 se'm va demanar de formar part de la llista perquè els faltava una dona. És gust que quan els falti una dona pensin en tu!

Tímidament, amb permís del llavors alcalde, Josep Munmany, vaig començar a fer ioga a l'Escola Municipal L'Arpa. Què és això del ioga? em preguntaven. Doncs ha estat una part molt important de la meva vida en la qual he estat fent de mestra durant 25 anys aquí a Taradell i també 6 temporades a la Fundació Vilademany. A Vic, al meu centre, al Casal Sant Jordi de Vic, a l'Ajuntament de Vic per a dones maltractades, a Tona, 9 anys a Sant Pere de Torelló i fins i tot un estiu a la presó Model de Barcelona. Experiències: moltes. Alegries: moltes. Problemes: pocs. Gent que estimo. Molta. Recordaré i portaré dins del meu cor la Festa sorpresa que em van preparar la regidora, les alumnes i ex-alumnes el 15 de juny d'enguany doncs m'he acomiadat després de 25 anys.

25 anys de vivències compartides, de sortides, de sopars, d'emocions de rialles, de plors, de sentir i ensenyar el ioga com a filosofia de vida, i saber que cos, ment i esperit van junts i quan un d'ells falla, els altres dos se'n ressenten. Deixo en bones mans el ioga de Taradell i espero que continuï amb la mateixa il·lusió que va començar. Han passat, i molts continuen, uns 210 alumnes. Alguns ja són professors amb títol (ara es demana títol per a tot). Agraeixo a tots i a totes la seva amistat i totes les coses que m'han aportat, que són moltes. Demano disculpes si algú s'ha enfadat amb mi, tinc un caràcter fort; i com em deia una alumna l'últim dia de classe: “em vas sobtar però et vaig entendre i ara t'estimo més”.

No voldria acabar sense dir una frase que m'agrada molt; sóc dona de frases, és de Inayat Khan i és un resum de la meva vida i segurament de molts de vosaltres. Deia el mestre sufí: “He conegut el bé i el mal, el pecat i la virtut, he jutjat i m'han jutjat, he passat pel naixement i per la mort, l'alegria i el dolor, pel cel i l'infern i a la fi he reconegut que jo estic en tot i tot està en mi.” Estic contenta de ser taradellenca, d'haver posat el meu granet de sorra en aquest meravellós poble. De viure aquí gairebé totes les etapes de la meva vida: fills petits que s'han fent grans i molts néts; treballar per al poble i sentir-me amb el gran honor de ser la pregonera de la Festa Major.

I ara, per acabar, parodiant una mica a John Fitzgerald Kennedy: “No miris el que pot fer el teu poble per tu, mira què pots fer tu per al teu poble”. Moltes gràcies i fins sempre! Visca Taradell i Visca la Festa major!