Serdà Bertran, Bernat

Fill del Dr. Serdà i de Teresa Bertran, té dues germanes més. Una de més gran i una de més petita.

El pare: El Dr. Serdà

Va venir a Taradell el 1940. Llavors només hi havia una plaça de metge i en sortir-ne una segona, de lliure, s’hi va presentar. Havia fet la Guerra amb els Republicans i amb la Retirada va tornar amb un informe en el qual constava que no tenia cap delicte ni repressió. Es va poder instal·lar a Taradell com a metge lliure. L’altre metge de Taradell era el Dr. Pérez. El Dr. Serdà va fer oposicions i durant 43 anys va ser el metge titular del poble.

El seu fill Bernat va néixer a Barcelona per raons mèdiques ja que va ser un part complicat. De petit acompanyava el seu pare a les cases de pagès i mentre ell feia la visita en Bernat aprofitava per voltar per allà amb les vaques, gossos, porcs, gats... d’aquí potser li va començar a venir la seva afició per la veterinària. En aquell temps pràcticament totes les visites eren a domicili.

Hi havia molts pocs mitjans de comunicació i els avisos i el transport d’urgència eren amb bicicleta, tractors, mules, tartranes... perquè el cotxe no arribava a totes les cases de pagès. Feia de metge de tot: pediatre, psiquiatre, dermatòleg i fins i tot ginecòleg encara que els mitjans eren precaris.

Abans per ser metge havies d’estudiar l’historial clínic: palpitació, escoltar, mirar el fondo dels ulls... aquestes eren els principals mitjans de diagnosi però sobretot l’experiència, el què s’anomena Ull Clínic. Actualment es fa servir més la tècnica per arribar a un diagnosi. Abans no.  Portava un maletí amb la fomenda, la trompeta de futa i poca cosa més, no tenia gaires més instruments. Si tenia una intervenció els feia anar al despatx i els hi feia una petita cirurgia. Els parts, a cada casa. De tant en tant havia de fer una autòpsia i les feien al cementiri. Tenien una taula de fusta, el maletí de les autòpsies  l’ajudava l’Àngel ‘Seva’. Ho havien de fer a les nits, per les mosques.

Va escriure una Topografia mèdica en el qual explica com influencia el lloc on vius (geologia, rius, fonts, clima, ...) en les malalties. 

El metge, en aquella època, era una autoritat perquè era el cap de sanitat del poble. Era un càrrec oficial que donava el Ministeri de Governació. Tothom el coneixia i li tenien molt de respecte i apreci i un gran lligam amb la gent.

El 1983 quan es va retirar li van fer un homenatge i van posar un monument a la plaça de les Eres. El monument al Metge rural del qual se’n va sentir molt orgullós perquè ell estava satisfet de ser el metge de Taradell i la gent l’havia estimat molt.

 

La casa de Can Serdà

Vivien en un pis de sobre a Can Rafús. Era una escala molt dreta i la gent arribava molt cansada a dalt. S’esperava en una saleta que formava part de la casa, convivien amb nosaltres. El 1960 van fer la casa de la plaça de les Eres i llavors ja van separar el domicili familiar amb la consulta mèdica. En deien a Can Marraco i els pares d’en Joan Sans n’eren els masovers. La mare, en un principi, no hi volia anar. La van fer nova i van fer-hi dos pisos per llogar (uns baixos i un pis). La vam llogar un estiu i després la mare va dir que sí i la vam acondicionar per viure-hi i per la consulta.

La casa actual d’en Bernat Serdà és a l’antiga torre de Sant Sebastià, antigament havia estat coneguda també com a Can Figueres. La van comprar als Srs. Vidal, que tenien la propietat de les tres torres i després es va fer construir la que avui coneixem per a Can Vidal. Per herència li va tocar la casa del Dr. Serdà però no podíem mantenir dues cases a Taradell i per això me la viag vendre.

 

La infància

Va tenir una infància molt feliç a Taradell en un poble pràcticament sense cotxes i en el qual jugaven a pilota al carrer. Jugaven també a  bales i feien les partides a l’actual carrer de l’Església. Els més bons eren en Josep Maria Freixas i en Joan Riera. També jugava a futbol i a frontón a la Rectoria. En aquella època no hi van faltar les gamberrades: robar cireres, entrar en algun hort i agafar alguna cosa, entrar a les botigues i obrir les portes perquè els amos sortissin o trencar algun vidre mentre jugaven a futbol...

 

En Lenci

Era el veí de davant de casa seva. Tenia un pati al darrera on hi havia el carro i la burra. Era un home anticlerical, molt bona persona, no tenia cap feina fixa però recollia pinyocs amb el carro i la burra. En Bernat passava moltes hores amb ell i li va agafar molta estimació.

 

En Bates

Vivia al costat d’en Lenci (es deia Camilo). Era un home gran i baixet que anava amb una bata grisa i venia fruita, verdures i també xufles (les xuxes d’abans), cacauets, pegadolçes, xiclets...

 

Els estudis

Va anar a l’escola amb el mestre Pardillos. Recorda que quan arribaven a col·legi el mestre els hi mirava les mans perquè si les portaven brutes “ens feia una ratlla amb boli amb la mà i ens les feia rentar en un lavabo que hi havia, sense vidres i al mig del carrer, amb una aigua gelada”. Hi va anar fins als 10 anys que va fer el Batxillerat. Va anar d’intern a la Salle de Barcelona. Comenta que “va ser un trauma per tots, vaig enyorar molt els de casa, els amics i el poble però era conscient que era un privilegiat perquè molts dels meus amics no podien anar a l’escola”. Només venia tres vegades a l’any (per Nadal, Pasqua i algun pont) i es comunicava amb els de casa amb postals, cartes (que llegien els hermanos), conferències amb telèfon. I llavors va començar la carrera de Veterinari a Saragossa.

Va triar els estudis de Veterinària perquè els animals sempre li havien agradat. No va voler triar medicina perquè “veure gent malalta i patint em deprimia, m’afectava molt, em feia molta impressió i no em veia capaç, però si que volia fer medicina aplicada als animals”. Només hi havia quatre facultats de Medicina a tot l’Estat: Saragossa, Madrid, Córdoba i León i la de Saragossa era la de més a prop i els catalans anaven allà. Al seu curs només hi havia 23 alumnes i van acabar la carrera en una època molt bona ja que amb la mecanització del camp ningú volia fer de veterinari però llavors van començar a aparèixer les granges, el pinso... De seguida va entrar a treballar en una empresa-laboratori que venien medicaments per bestiar. Hi va estar un parell d’anys, després va ser interí a Castelldefels i a Gavà fins que va fer unes oposicions i va anar obtenir una plaça a Girona, on s’hi va instal·lar. A Taradell però no hi ha deixat mai de venir. La seva dona hi estiuejava des dels 7 anys.

Fira del caçador

Va ser un dels impulsors de la Fira del Caçador, l’any 1980. Hi havia molts caçadors que sempre estaven venent i comprant gossos i també conills per repoblar. Vaig proposar la idea a en Pere Tió, en Joan Sans, en Joan Murfulleda, el de Can Zic i vam parlar amb en Reig perquè ens deixés el Pujoló. Va ser la primer d’Espanya i el primer cop ja van veure que tenia molt èxit. Hi vaig ser durant 15 anys. Llavors els caçadors no eren mal vistos. Va ser-ho fins fa 15 anys. Les aficions van canviant. Durant una època també va tenir cavalls.

Es va aficionar a la caça gràcies a en Joan Sans. Hi tenia molta amistat. La mare d’en Sans l’havia cuidat de petit i en Joan, com que era fill únic i es va casar i no tenia fills, em va agafar un apreci molt gran. Amb 12 o 13 anys ja vaig anar amb ell a caçar. Als 16 anys el meu pare em va comprar una escopeta, de 3.000 pessetes. Anàvem a caçar pels volts de Taradell. Més endavant em vaig ajuntar amb una colla de Barcelona i anàvem per La Manxa. En aquella època la Societat de Caçadors de Taradell tenia entre 200 i 300 socis.