Algilaga Peña, Herminia

Va néixer a Tormo (Castelló) l’any 1946 i va arribar a Taradell una tarda de diumenge quan tenia 8 anys. La seva primera imatge del poble és al cine de Falange buscant l’Àngel Casademunt, l’agutzil i una persona que els va tractar sempre molt bé. El seu pare, Florentino Algilaga, era practicant i li va tocar Taradell. Van anar a viure als pisos de l’Ajuntament ubicats al carrer Ramon Pou (coneguts com a l’antic Dispensari). Eren pisos que l’Ajuntament tenia per funcionaris ja que a banda del practicant, hi havia el mestre (el Sr. Rincón), el veterinari (el Sr. Alfonso), la llevadora i també Mn. Baucells. Més tard hi va anar a viure el secretari i altra gent del poble no funcionaris.

 

En Florentino Algilaga García

Practicant d’ofici, molta gent quan va arribar a Taradell no sabia en què consistia aquesta feina. Havia d’anar a les visites dels metges, sobretot a fer cures i injeccions, però feia una mica de tot. Fins i tot havia fet algun part fins que no hi va haver llevadora al municipi. Els metges li donaven una llista amb les cures que havia de fer a cada pacient. També anava a Santa Eugènia i a les cases de pagès, primer a peu, després amb moto i més endavant ja amb cotxe tant si feia fred com calor. A Can Tuneu, de forma voluntària, li agafaven els encàrrecs. També tenia una consulta i feia cures a casa seva. Es va jubilar amb 70 anys. Quan anava a domicilis a la nit per una urgència havia d’avisar primer el sereno, que vivia al costat de l’Ajuntament, i l’havia d’acompanyar i estar al seu costat fins que la visita acabava. Entre el material que portava hi havia una caixa amb les xeringues i les agulles que feia bullir amb alcohol per desinfectar, mentre que el medicament, cada casa l’havia d’haver anat a buscar prèviament.

 

Records d’infància

En el seu temps d’oci jugaven i voltaven pel carrer: saltaven a corda, anaven amb bici i al Pujoló a jugar a casetes. Moltes noies, ella no, també anaven a cosir. Havia anat a colònies d’estiu amb la Nita Presegué que organitzava excursions amb les noies de catequesi. Per la festa major recorda les barques, les atraccions, els autoxocs, les parades del tir amb boles i l’envelat. Al cine del ‘Centro’ no les deixaven entrar quan les pel·lícules no eren aptes (hi havia un gran cartell que ho posava” i els pares els hi prohibien. Quan hi havia actes o festes assenyalades, el practicant i la família havia d’anar amb totes les autoritats al presbiteri de l’església. Per Setmana Sant es vestien de negra, portaven el ciri i la mantellina i anaven a processó dels misteris. Paraven a les cases que n’hi havia i els hi donaven vi bo i postres de músic. Per Nadal anaven a missa del gall, el Tió no el van fer fins més endavant, rebien els reis amb atxes de barballó i per Sant Sebastià engalanaven el carrer. També havia anat a buscar grills pel Concurs de Grills. Hi anaven al camí del Pujoló. Guanyava el que cantava més i també hi havia molta tradició en fer gàbies molt maques. En aquesta mateixa festa es feien altres jocs com curses de sacs. Ho recorda com una festa molt divertida. També recorda a Mn. Vilacís amb qui hi xerrava molt i li agradava escoltar-lo. Pel que fa els estiuejants, arribaven a Taradell amb unes minyones que anaven amb l’uniforme. Hi havia una mica de distància entre la gent del poble i ells però també havien jugat junts. Anaven a la piscina de l’Hotel Rosa, a banyar-se a unes gorgues de Marenga, sense saber nedar, i també a la Riera Major.

 

L’escola i el primer ofici

Va anar a l’escola de les Monges, amb la germana Rosa i després a repàs al ‘Matadero’. Hi havia una senyoreta que li feia classes de repàs de matemàtiques. Més endavant va anar al Pare Coll a Vic a fer el Batxillerat i va estudiar Infermeria a Barcelona. Es va treure l’especialitat de llevadora i va treballar d’aquest ofici fins que va néixer el seu primer fill. Llavors va coincidir que el seu pare es jubilava, va demanar la plaça de practicant a Taradell, va haver de passar diverses oposicions i la va aconseguir. Va estudiar infermeria per vocació. I després de la carrera al Clínic, va estar tretze anys treballant de llevadora a la Maternitat on hi té molts parts fets. Tenia molt clar però que a Taradell no volia fer de llevadora perquè sabia el perill que hi havia pel fet d’haver-ho de fer sola. Allà treballava amb un equip.

 

El Dispensari

Fins a principis dels anys 80 només hi havia la practicant (que era ella) i un metge (Anna Puente) i cadascú visitava a cas seva. El Dr. Seguí i el Dr. Serdà tenien consultes privades. L’any 1984, aproximadament, es va començar a parlar d’una Àrea Bàsica de Salut que s’anomenava Atenció Primària. Es va construir un dispensari a cada poble i d’aquesta manera els professionals del sector van poder unir esforços ja que hi havia guàrdies. Fins al moment, si volia anar al cine, per exemple, havia de deixar un paper a la porta dient on estava. El mateix passava per qualsevol festa o per les vacances, que no en tenien. Després de moltes reunions entre metges, practicants, Ajuntaments i farmacèutics, el Dispensari va ser una realitat i es va inaugurar oficialment el 1988. L’inici va ser difícil perquè “ho havies de fer tot” recorda Algilaga: “Entre injecció i injecció havies de sortir a donar números”. La paciència va ser primordial abans no va arribar una administrativa, per Algilaga, “són el pilar de l’ambulatori”. La sala d’esperar era el menjador d’un dels pisos d’aquell bloc i hi havia una llar de foc que en Julio de la Brigada s’encarregava d’encendre cada matí. I les habitacions es van convertir en despatxos. I és que al principi també van passar fred i feien les consultes, unes 20 o 30 diàries amb anorac. Va ser una moguda molt gran a nivell general i a poc a poc es va anar ampliant el personal. Cada poble tenia el seu dispensari i per fer les guàrdies anaven amb una ambulància (la que havia comprat la Comissió de Festes el 1978) i que tenien com a vehicle per poder fer els desplaçaments. Algilaga explica que el canvi li va agradar molt ja que va deixar de treballar en solitari per treballar en equip: “Era un equip molt gran i podies consultar les coses. En canvi, quan estaves soles, totes les decisions mèdiques passaven només per tu”. Un altra de les diferències i/o avantatges que hi va haver amb aquest canvi és que antigament s’havien de quedar a dormir a les cases per vigilar el pacient. Amb l’Atenció Primària els pacients podien ingressar als hospitals. Amb el CAP també van poder disposar de vacances i s’ho combinava amb el practicant de Sant Julià. A l’estiu, amb els estiuejants, la feina augmentava encara que amb el CAP això no es notava.

 

L’ofici

La qualitat de vida que hi ha, majoritàriament en l’actualitat, ha permès que l’ofici hagi evolucionat ”Ara no hi ha les llagues que hi ha abans” assenyala Algilaga recordant moltes de les cures que es feien a les cases. També hi jugava un paper molt important la part sentimental: “T’ho emportaves a casa i ploraves, veus com és la vida quan algú se’n va. Amb la mirada parlaves, eren situacions de moments forts de la vida”. I és que molta gent es moria a casa i, en aquest sentit, havia ajuda a vestir alguns morts. El millor record que es queda d’aquesta professió és “el que he disfrutat ajudant els altres, em quedo amb el què he rebut més amb el què he donat”.