Coll González, Joan

Va néixer a Taradell el 14 de setembre de 1928 al barri anomenat de Pequin. Explica que s’anomenava així perquè era un barri que no tenia nom i com que semblava lluny del poble, el de Can Benet i el de Can Blanch el van batejar així. En aquella època hi vivien només 3 o 4 famílies però eren 13 o 14 canalles i per això se’ls hi deia que “criaven més que els xinos”. Mn. Vilacís, en sentir que es mal anomenava així aquella zona, va ser qui va posar el nom de barri de Pequín. Es va fer una festa d’inauguració i es va destapar una placa. La primera casa era la de can Coll i la segona, l’anomenada casa Vella. El seu pare era de Santa Eulàlia de Riuprimer i la seva mare d'Almeria. Es van conèixer perquè el seu avi matern va venir a fer carreteres a Catalunya, primer a Manresa i després la carretera de Taradell fins a l’empalma. Dormien en una barraca que hi havia a Can Costa. Després ja van fer-se la casa a Taradell i a davant hi vivia el seu pare. Així va ser com es van conèixer. Van tenir set fills. En Joan era el més gran. A casa seva van ser els primers abonats de Taradell a la companyia elèctrica FECSA que tenien la central a Can Costa. De petit recorda que el seu pare els feia treballar molt.

L’escola

Anava amb l’Anastasi Aranda a la planta baixa de l’edifici de l’Ajuntament. Els grans anaven al pis de dalt. Hi va anar poc temps perquè va esclatar la Guerra. Després va anar amb les ‘hermanes’ un any. Era en plena guerra i anaven els nois i les noies juntes. En aquesta època també hi havia la mestra del Colomer i allà hi anava amb el seu germà Alfons. Després de la Guerra també va anar amb Mn. Carbó a la Rectoria. Compartia pupitre amb en Joan Roma i recorda una cançó que aquest cantava. Durant la Guerra el seu pare es va posar a fer de pagès i ells havien de cuidar l’hort.

 

Paleta de professió

Als deu anys ja es va posar a fer de manobra. La seva primera tasca va ser fer un ‘colmenar’ per les abelles que tenia la Carme Baucells. Després va passar a treballar amb en Serra, també de manobre i durant 5 anys. Cobrava dues pessetes a la setmana. De paletes treballà amb l’Enric Peixeter, en Salvador de Can Txec, i en Ton Morató. Els manobres eren l’Aleix Peixota, en Lluís de Can Barris, en Lluís de Can Pallassa i ell. Després va passar a fer d’aprenent i finalment de paleta. Amb 18 anys va fer la Guarderia del Vapor. Explica que li agradava molt. Comprava el guix a Ca l’Emilio i feien envans de guix. La majoria d’obres del poble les feien ells. També hi havia en Seuma i més tard en Pepet de Can Vilo. Ell va fer l’estació de tren de Mont-rodon i recorda una anècdota amb una volta de la façana dibuixada per ell i que va tenir el vistiplau d’en Jordi Capell, un arquitecte que vivia al barri de Mont-rodon i que l’anomenaven en Gaudí.  Entremig però va haver d’anar a fer la mili. Recorda moltes anècdotes d’aquella època amb els amics que va fer ja que no va pujar gaire a Taradell durant l’any i mig que va estar al Servei Militar. El dia que es va llicenciar no va presentar el fusell, tenia moltes ganes de marxar, i li va haver de donar al seu cap, amb qui havien fet una gran amistat i que va veure uns dies després. Acabada la mili va seguir treballant a Can Serra i va plegar anys més tard, quan ja feia cases ell sols. Es va plantar quan feien els pisos de Ca l’Iglesias. Explica que va decidir plegar perquè volia anar Veneçuela a buscar-se la vida. El viatge però costava 18.000 pessetes i només en tenia 9.000. Qui el va fer decidir a quedar-se va ser en Sánchez que el va aconsellar que es plantés. S’ho feia tot, no només els treballs de paleta sinó que també enguixava. Primers, fins i tot, sense manobre. Després va tenir en Joan Adam, en Diego Cabrera, en Pere Tañà i en Lluís Sala, entre d’altres. Primer li anaven fent encàrrecs però a poc a poc es va guanyar una bona fama i li van encarregar projectes més ambiciosos i també cases. De les obres que més content en va quedar va ser de l’edifici de Can Titu, on actualment hi ha l’Autoescola. També el de la Mercè de Ca l’Oliaire o el de la Salut de la Farmàcia. En destaca la confiança que li van donar tot i ser molt jove però assenyala que “són obres molt ben fetes”. També va fer el xalet d’en Segarra, el primer d’aquestes característiques que es feia a Taradell o la torre de la farmàcia.

 

En Josep Ricart i els seus monòlits

La primera obra conjunta que va fer amb l’escultor Josep Ricart va ser el monument per la Pau, el de l’Arbre i l’Ocell, a la plaça de Santa Llúcia. Com a paleta, en Coll feia molts treballs per l’Ajuntament i en Ricart li va comentar que buscava una pedra de grans dimensions. En Coll sabia on trobar-la i la va anar a buscar a Goitallops. La pedra del sortidor la van treure de Castellets. A partir d’aquí va començar una gran amistat: “ens aveníem, les seves idees m’agradaven i m’ensenyava com treballava en el seu taller, a casa seva”. Després van fer el monument a Pau Casals, a la Plaça i amb rocs del Serrat d’El Brull i l’arada de Can Capellà que la va portar en Joan d’El Colomer. La pedra la van treure de Les Pinediques. Després van seguir treballant amb altres monuments del poble com el cementiri. Però la gran obra va ser el monument de l’Atlàntida. Havia arribat en un punt que es tenien molta confiança i per fer aquest monument van fer una composició de ‘bordillos’ que van treure de la pedrera de La Codina –amb aquesta pedra havia fet la Guarderia del Vapor-). Per fer el monument de l’Atlàntida els vespres anava a casa en Ricart per ajudar-lo. Com a anècdota explica que marxava molt tard al vespre i quan l’endemà i tornava havia aterrat el que havien fet i havien de tornar a començar. Quan van haver de canviar el monument de lloc, en Joan Coll que s’havia com s’havia fet el monument va idear una cistella de ferro per poder fer el trasllat evitant gastar molts diners a l’Ajuntament per fer el canvi però sobretot evitant malmetre el monument. 

 

El caçar

Tenien un gos a casa que trobava conills. A Taradell hi havia la colla d’en Gasala, de Can Mont-rodon, el del Bar i en Let que anaven a caçar i, de joves, els seguien. La seva introducció en el món de la caça però va ser a través d’en Quico Madriguera, el Sereno. Es volia fer una casa i va contactar amb en Coll. Ell era caçador furtiu i el convidava a anar a caçar, encara que en un principi ho feia sense escopeta, perquè no en tenia. A Ca l’Huguet, feinejant, va trobar una escopeta i la va vendre a en Candi de l’Esquís. Tenia 18 anys i amb els diners es va treure el permís d’armes i va comprar una escopeta a l’Hospitalet. Anaven a caçar conills i perdius a Mont-rodon i Goitallops, hi anaven a peu però de mica en mica, ja van començar a anar més lluny. El gos que va fer en el monument del Caçador, a Goitallops, és en Xilin, el gos d’en Let i també n Xalet, el gos de l’Agustí. Més tard van anar a caçar el senglar. Recorda que en aquella època n’hi havia pocs i hi anaven una colla de 8 o 9 persones. En mataven dos o tres a l’any i per ells això era “fer festa major”. Més tard ja hi va anar més gent i també anaven a caçar a fora. Feien una reunió i decidien quina zona caçar. Es dividien les colles i engegaven els gossos. Anaven d’un lloc a l’altre, a vegades, una hora corrent amunt i avall i com que no hi havia n’hi mòbils el sistema de comunicació era el següent: un toc volia dir que havien d’engegar els gossos; dos, que el porc estava aixecat (és a dir, que el gos l’havia trobat); tres tocs volia dir que l’havien mort i quatre, que necessitaven auxili per portar-lo. Un cop havien matat el porc se’l repartien entre els caçadors. Per no enganyar o no haver-hi confusions ho feien amb pell i tot perquè es vigilava que un no tingués el paquet més gros que l’altre. Més tard van llogar en Tramuntana (Jaume Mundó) per netejar-lo i repartir-ho amb parts iguals. Amb el pas del anys però la quantitat de porcs senglars era tant elevada que el nombre de porcs morts també es va multiplicar i la carn ja no era tant apreciada. La congelaven i de tant en tant, l’anaven a buscar.

Les abelles

Ho portava el seu pare i ell i el seu germà l’ajudaven encara que va ser el seu germà, en Jordi Coll, qui hi va tenir més afició i de fet la va continuar.

L’etapa a l’Ajuntament

No en guardava un bon record. De fet diu que “hi vaig patir molt. Va ser una mala època i teníem pocs coneixements”. Comenta que van ser uns plens molt tensos i “vaig rebre molt”. Tot i així també en guarda un bon record i és que es va encarregar de la regidoria de Serveis. Estava considerada com la més dolenta  perquè tan l’aigua com per les escombraries “tot estava per fer”. L’alcalde Joan Reig li va donar la confiança i en Coll, que havia vist com la gent buscava aigua fent perforacions, va fer sis pous (Can Vilarrassa, Castellets, a la Noguera (Vilacís d’Amunt), a la Font de Vilacís d’Avall i a El Gurri, que més tard el nivell va baixar perquè també van fer perforacions a Tona). A banda dels pous també va fer el pantà i amb uns i altres es va trobar la solució al problema de l’aigua. Pel que fa les escombraries, aquestes es llençaven en un camp de la Verneda però el permís s’acabava. Per aquest motiu va parlar amb en Casimiro de Bellpuig i va aconseguir una pròrroga de dos anys per tenir temps per gestionar i buscar una nova solució.