En Joan Estrada va néixer al carrer Sant Sebastià. Concretament a Ca la Magina on actualment hi ha la pizzeria Ciao Ciao. Tenia un germà bessó i com que la seva mare no els podia alletar a tots dos, ell com que era el més flac, es va quedar amb la mare mentre que el seu germà el van portar amb una dida a Calldetenes. De petit no va anar a l’escola. Si que ho va fer de més gran, just abans de la Guerra i amb en Miracielos. No era gaire d’estudiar i, en aquella època, tal i com explica “si no hi anaves, no passava res”. Era molt amant del bestiar i de seguida a començar a treballar amb ell. Portava eugues de Can Seva a la Font Nova i més tard, marxava a fer brucs per a escombres amb uns seus tiets que no tenien fills i ell era “com l’hereu”.
De la Guerra se’n recorda molt poc. Era molt petit “i no la vaig entendre”. El seu pare va haver d’anar a la Guerra i ell va haver d’anar a treballar a l’Amat perquè a casa poguessin menjar. Explica que “s’enyorava i vaig tornar a casa”. La seva mare treballava a la fàbrica mentre que ell anava a l’escola al Matadero, amb la Lluïsa de Can Non. I també recorda el final de la Guerra i com en Franco va fer una nova llei en què totes les monedes que fins llavors havien existit deixaven de ser vàlides només perquè deien que eren dels Rojos: “No ens va quedar ni 25 pessetes”. Deien que era moneda dolenta i la van anul·lar. El seu pare era dels Rojos i “vam perdre tots els cèntims”. En aquella època tenia 12 anys i va ser quan el seu pare va decidir guanyar-se la vida anant al bosc. No era una feina desconeguda per ells ja que el seu padrí havia anat a tallar pins i el seu pare també en sabia. Com que no tenien feina, ell i el seu pare van tallar mil pins, al bosc de Roviretes, a prop del Vilar del Bosch. De cada pi tallat i pelat n’aconseguien un benefici de 90 cèntims. Amb 13 anys ja tallava pins i a partir d’aquí s’hi va guanyar la vida. Conegut com ‘El negra de Mansa’ no va ser fins l’any 1942 quan es van traslladar a aquesta casa de pagès, farts de fer tants viatges del bosc al poble i del poble al bosc. A més, allà tenien una mica de terra per conrear.
La situació econòmica va començar a canviar i van poder donar feina a diferents persones i fer-se càrrec de boscos més grans. Van llogar, entre d’altres, en Càndid de Vilalleons, en Mercader, el de Can Moreu, en Boix, en Llorens, en Donadeu, en Quel Cisteller: “Teníem molta feina a tota la comarca perquè ens consideraven uns bons talladors d’arbres”. Per tallar un pi s’havia de tenir traça amb la destral i així va ser com en Joan Estrada va aprendre a quadrejar (pelar pins). Però va arribar un moment que se’n va cansar i va decidir comprar un animal i arrossegar els troncs. La primera mula que va tenir per anar al bosc la va comprar per 6.000 pessetes.
D’aquesta manera, començaven i acabaven el cicle del bosc. Tallaven els arbres, després hi havia qui feia els feixos i finalment, amb la mula arrossegaven els troncs. Aprofitant el carro també portaven llenya a la fàbrica d’El Vapor ja que tenien una màquina que anava amb estelles. Per fer anar aquesta màquina volien pi ja que el pi és un arbre que dóna molta escalfor, porta molta resina tot i que no dura gaire. Aquella olla (o màquina) havia de bullir per generar l’escalfor .
La vida d’en Joan Estrada va ser al bosc i es va convertir amb un gran expert i coneixedor d’aquest. Un dels consells que tenia clar és que “al bosc no s’hi pot anar amb més de dos animals” per diferents motius. El principal? Perquè els animals, amb el carro i la carrega no giren.
Mentre que el pi el venien també a forners i teuleries, a pagès es quedaven les alzines i els roures per cremar. A Taradell, abans de la Guerra, hi havia hagut una teuleria, la d’en Fontarnau. Estava a prop de l’actual Granja Viñas. Tenia un forn però segons comenta l’Estrada “la terra era molt dolenta i sortien els totxos defectuosos.
A la seva etapa al bosc també l’aprofitava per fer carbonet (treure el caliu del què cremaven) i hi havia diferents persones que n’anaven a buscar ja que abans es cuinava amb carbó. També portava alzines i feixos en els pagesos. I si a l’estiu se’l passava al bosc, a l’hivern tocava estar al camp i segar. Eren la colla d’en Mansa (formada, a banda d’ell, per l’Octavi Santigosa, en Pep Boix i en Marenga). Amb 16 anys ja va anar a segar a Granollers i el seu aprenentatge va ser molt ràpid. El tercer any que ho va fer ja “anava al davant” i cobrava un duro més. Anar al davant volia dir que n’havies de saber perquè el blat podia estar tombat, i el que anava primer havia de saber començar i fer camí “perquè quan hi ha un camí obert és més fàcil”. La segada era curta i després de passar per diferents cases també de Taradell, Tona i Collsuspina, agafaven les màquines de batre. Ell havia anat amb tres: la màquina Pagesa, la de l’Espanya i amb una de Santa Eugènia. La feina del batre consistia en diferents parts: esgranadora, lligat de garbes, pesat de blat, treure el bull, fer el paller i posar la palla en borrasses a dalt d’un paller. Abans de les màquines, s’havia de batre amb eugues i també s’havia de garbejar: “remenar fins que se separava el gra del tronc”. En aquest cas “s’havia d’estar molt pendent del vent”. Un cop acabada la temporada, tornava al bosc.
