Jover Díaz, Joan

El seu pare era de Reus i la seva mare de Canàries. Es van conèixer durant la Guerra i van anar a viure a Barcelona, on ell va néixer. El seu pare era pèrit tèxtil i venia a Taradell. Així va ser com es va enamorar del poble i van comprar una casa al carrer Sant Sebastià quan ell encara havia de néixer. La casa però era molt petita i primer van viure a casa de les ‘Metes’, tres germanes solteres que vivien a davant d’on s’havien comprat la casa. Després el seu pare va fer obres i van anar a viure a la casa que el seu pare li va deixar amb herència. És enginyer industrial i des de que va néixer no ha deixat mai de venir a Taradell. Inclús, la primera nit de noces la va passar aquí.

 

Els primers records

Recorda un carrer de pedra, amb les cases velles. Anaven a jugar a bales en aquest carrer, enfilant-se a les gran pedres i tirant les bales camí avall. També recorda en Cintet, la Cèlia i la seva filla Maria, amb qui eren veïns i en Conrad Vilarrúbia, molt amic del seu pare, i una persona que a l’escriptori hi tenia una calavera amb una pipa i una inscripció que posava: Lo que eres, fuí; lo que soy, seràs. Era un científic que també tenia un observatori.

 

Els estius

A l’estiu tenien tres mesos de vacances i pujaven a Taradell per Sant Joan i no tornaven a Barcelona fins al setembre. Aprofitaven aquestes dies per anar a fer classes de repàs amb l’Anastasi Aranda i feien els deures que els hi posaven al col·legi. Hi anaven a la tarda i tot el dia anaven amunt i avall amb bicicleta. Es passaven el dia al carrer.

Hi havia misèria i recorda que havien d’embolicar els matalassos, llençols, coixins que feien servir a Barcelona per utilitzar-los a Taradell. Llavors en Pla, que era transportista, ho anava a buscar i ho portava cap a Taradell. Ells, en canvi, pujaven amb el tren fins a Balenyà i després amb el cotxe de línia d’en Prat, cap a Taradell. Dels anys 50 també recorda les targetes de racionament.

De les botigues del poble recorda el Colmado Generó, que hi havia de tot o els canelons de Ca La Magdalena. I també com anava cada dia durant els tres mesos d’estiu a buscar la llet a Casablanca. Una llet que defineix com a molt bona i de la qual la seva mare la bullia i també en feia nata i/o mantega. També anaven molt sovint al Pujoló, a passejar ja que explica que “no teníem tele, només ràdio i fèiem moltes sortides amb els estiuejants”. I moltes hores també les passaven a Can Mont-rodon ja que era íntim amic amb en Jacint, nebot de can Mont-rodon. Un dia a la setmana anaven a portar pa a Taradell amb un Citroën verd molt gran d’en Joan, era la seva diversió com també remenar a l’obrador: “Ens deixava fer pastissos, així no ens avorríem, i també menjàvem... m’ho vaig passar molt bé”. Al poble també hi va fer molts amics amb qui hi continua tenint una gran amistat.

 

L’evolució del poble

Comenta que el poble ha patit una evolució extraordinària: “Ha canviat de dalt a baix”. Tot els carrers eren de pedra, roca, no hi havia clavegueres... La Plaça de les Eres plena de cases i envoltada de pedra. També recorda com les van aterrar i com en Felip Seuma va fer l’actual plaça de les Eres. Precisament va fer una gran amistat amb ell del que el considera un gran paleta i li feia fer també les obres de Barcelona. En aquest mateix estil també recorda el fuster Vallmitjana que “tot el dia treballava” i el Dr. Serdà que defineix com “un gran metge” i el Dr. Seguí “un gran oculista”.

 

El Dipòsit de Can Costa

El seu pare que després de ser pèrit tèxtil va ser enginyer industrial va ser l’encarregat de fer el projecte del Dipòsit d’aigua de Can Costa. Taradell era un poble amb moltes dificultats d’aigua, per això moltes cases tenien un dipòsit d’aigua molt a prop. També va ser qui va posar la calefacció de l’església de Sant Genís quan hi havia Mn. Joan Pujol.

 

El caçar

En Felip Seuma li va ensenyar a caçar i després, quan aquest ho va deixar se’n va anar amb en Jordi Coll. Considera que és una afició que li va bé per fer esforç, caminar, en definitiva per fer esport i també per fer amistats i també per fer un bon esmorzar encara que reconeix que és una afició que té mala premsa i que molta gent no li accepta. En aquest sentit considera que és una llàstima que s’hagi perdut la fira del Caçador.