Va néixer a Taradell el 13 de gener de 1928 al carrer Quintana, davant de la casa coneguda com a Can Manlleu. Allà hi va viure fins als 7 anys. El seu pare va comprar un terreny on, a estones , s’hi va anar fent la casa on hi ha viscut des de llavors.
L’Infància: La Guerra, l’escola i els jocs
El seu pare va anar a la Guerra i elli la seva mare van estar més d’un any sols en una època en què “vam passar molt gana”. En recorda també l’entrada dels Nacionals i com la gent “sortia a la carrer a aplaudir”, com van cremar tots els Sants de l’església o com van baixar les campanes del campanar.. Quan es va acabar la Guerra tenia 12 anys i va anar a col·legi a Sant Miquel dels Sants a Vic. Hi anava amb bicicleta i a l’estiu feia de manobre. Durant la Guerra també va anar a escola a Taradell, amb el mestre Gustó, en Pardillus i Mn. Bellpuig. Va fer tres anys Comerç i després l’aprenentatge de manobre fins que va ser paleta. Després de la Guerra, com que no hi havia feina, van anar a fer carbonet i el venien a Can Caseta. Després anaven a fer feines de paleta per les cases, sobretot de Vilalleons, d’on era filla la seva mare. En Joan feia de manobre a totes aquestes cases de pagès que recorda, agraït, com els hi van donar feina.
La Penya Botifarra
De jocs jugava a futbol i cartrons. Amb els seus amics va formar la Penya Botifarra. Una colla que, entre d’altres, organitzaven l’Envelat per la Festa major. Antigament aquest l’havia organitzat els botiguers del poble. La festa major durava tres dies i explica que “venien orquestres bones”. El primer envelat que van portar era de roba. Hi havia parquet al terra i la gent podia llogar palcos.
La Penya Botifarra eren un grup d’amics que sempre anaven plegats. Van començar jugant a futbol i es van anar fent grans. Explica que el nom va sortir perquè un dia en Lluís Masnou, que treballava a Can Benguerel, va fer una cadena pel coll amb una botifarra de metall i a partir d’aquell dia van començar a anomenar-se així. Entre d’altres característiques, tots els membres de la penya portaven la mateixa corbata i no s’escapaven d’alguna mala fama, a vegades, sense culpa, a vegades però, amb culpa. La nit de Nadal, el 24 de desembre, sempre sortien a cantar al carrer després de la missa del Gall. Abans anaven a sopar a Can Tuneu, menjaven mongetes i botifarra per agafar forces per cantar.
L’ofici de paleta
El seu pare era de Calldetenes i va haver de fer d’aprenent durant tres anys per ser paleta. En Joan va seguir la professió del seu pare. Un ofici que al llarg dels anys ha canviat i evolucionat i és que com recorda “abans es feia tot a mà”. Es va jubilar als 63 anys. El material el portaven amb carros. Per exemple, la sorra la treien de la riera de Masgrau, on ara hi ha el Pantà. Hi havia basses perquè l’aigua s’emportava la sorra i llavors l’anaven a collir. La sorra l’havien de passar, és a dir, separar la neta de la bruta. La neta servia per fer parets i la bruta en feien els paviments. Cada paleta havia de saber fer-ho tot. La pedra la treien d’una pedrera que hi havia al camí de la Vallmitjana i les teules les anaven a buscar a Santa Eugènia, a la teuleria, on també ho feien tot a mà: a l’hivern ho preparaven, a la primavera ho feien, les deixaven assecar i les posaven al forn.
Una de les dificultats o contratemps de l’ofici de paleta era el temps: a l’hivern tenien molt fred i a l’estiu, molta calor. En aquest sentit comenta que “intentàvem combinar-nos la feina”. També destaca que és important que “una paret la faci una mateixa persona ja que els rocs són diferents i quan poses una pedra ja penses quina anirà bé al seu costat. No tothom era bo per fer-ho”.
Futbol
Jugava a futbol al Centro però comenta que “no era molt bo, era reserva”. En recorda el pare Cassany i com es va fundar la UD Taradell. Llavors acompanyava a l’equip. També explica que alguna vegada s’havia fet algun partit de futbol entre els del poble i els estiuejants.
El do de trobar aigua
El seu pare tenia un do: trobar aigua. En tenia prou amb una ballesta i un penjoll per saber si en un determinat terreny, a sota hi havia aigua. Si la ballesta s’aixecava és que n’hi havia i llavors amb unes monedes s’havia la fundaria que s’havia de fer per trobar-ne.
