És un dels ciclistes més reconeguts de Taradell dels anys 50 malgrat només va córrer poc més de quatre anys quan en tenia 20. La seva infància i adolescència les recorda envoltat de jocs, del mestre Pardillos -tot i que no li agradava jugar-, del cinema a Falange i el ball al Maricel.
Com a anècdota, quan tenia 13 anys va escapar amb un altre company. Van estar tot un dia i una nit fora, dormint en un paller, però van acabar tornant a casa davant la moguda que s'havia muntat i de que van veure que el que havien fet era un disbarat. Va treballar de matalasser i quan tenia 16 o 17 anys també tenia cura dels guarniments, ho feia al menjador de casa seva. Més endavant va entrar a treballar a l'empresa Cèrtex, que feien màquines de fotografia.
L'any 1954, amb 20 anys, es va comprar la primera bicicleta, era francesa i li va costar 500 pessetes. Aquell mateix any va anar a fer la seva primera cursa. Va ser a Sant Julià de Vilatorta i va quedar primer: “Això em va animar molt” i va ser quan va començar a fer carreres a gairebé tots els pobles de la comarca i també arreu de Catalunya i a obtenir bons resultats ja que sempre quedava dels primers. Aquest fet li va permetre que diversos clubs nacionals. El seu pare treballava a Sant Boi i ell feia aquella carretera diàriament i li servia d'entrenament. Una de les carreres que va tenir més ressò va ser a Torelló, l'any 1955. En aquell moment corria amb el nom de la companyia d'assegurances Los Ultra i es va escapar sol arribant amb solitari i amb un gran avantatge que va fer que el Club Montjuic l'acabés fitxant. En aquella època li donaven una pesseta per quilòmetre si guanyava i dos rals si quedava segon. Un any més tard, el 1956, va marxar a la mili i hi va estar gairebé dos anys. Tot i així no va deixar d'anar amb bicicleta -es va emportar la seva bicicleta de casa-, ja que va aprofitar el servei militar que va fer a la Pobla de Segur per participar en carreres en pobles del voltant o fins i tot d'Osca.
L'any 1960 va ser l'única que va córrer com a professional i ho va fer entremig dels millors ciclistes del moment: Miquel Poblet, Julio Giménez, José Pérez- Francès, Antonio Bertrán, Antonio Gómez del Moral o Frederico Martín Bahamontes, entre d'altres. Pel que fa els resultats, “sempre entre els primers” destaca la victòria en el cinturó de Barcelona o una etapa de la Volta Catalunya entre Tortosa i Lleida que va acabar tercer. Es va escapar juntament amb quatre més. Un d'ells era Poblet que li va dir que si tirava li donaria 1.000 pessetes. Així ho va fer i fins i tot va lluitar per l'etapa però a deu metres, Poblet el va passar. Aquest resultat li va permetre classificar-se dels primers de la General. Aquell any però va ser el darrer que va córrer. Una caiguda amb el trencament de l'omoplat li van fer replantejar-se la situació i va decidir penjar la bicicleta. Tenia 26 anys quan es va retirar “pensant-me que era vell”. En aquella època guanyava 500 pessetes cada mes a banda dels premis que es podien emportar a cada carrera. Quan més endavant va fitxar per l'equip KAS ja n'hi van pagar 1.500, a banda de tenir tot el material, equipament i desplaçaments pagats.
Als anys 50 les bicicletes ja tenien canvis. Badia tenia una Royal Sport francesa, que pesava 10 quilos, amb cinc pinyons, dos plats i els canvis als manillars i també es parlava de dopping encara que en aquella època “no se'n parlava o es feien els ulls grossos”. I és que, per exemple, ell recorda que “tothom anava amb una maleta” i que alguna vegada s'havia pres ‘simpatina' “perquè quan anàvem a fora no podíem dormir i així l'endemà estàvem més desperts”. Dels millors moments que recorda durant aquesta curta però intensa etapa al món del ciclisme hi ha les carreres de festa major: “Quan anaves a un poble i et veien, et comentaven que ja sabien qui guanyaria.
Això et posava pressió, però t'agradava”. Dels pitjors records o decepcions? Quan en una etapa del campionat d'Espanya de Muntanya disputat a Eibar es va escapar però a pocs quilòmetres de l'arribada no va saber quin camí seguir i quatre o cinc ciclistes el van acabar passant. Quan estava en el seu millor moment es va quedar fora de l'equip Olímpic per un flamó. En el seu moment es va dir que havia estat una injustícia però ell reconeix que “tal com estava no hagués pogut fer res de bo”.
A Taradell les carreres ciclistes es feien el 2 de febrer i per la Festa Major. La cursa del dia de la Victòria, com s'anomenava la festa que es celebrava el 2 de febrer, de l'any 1954 es recorda per una gran tramuntana. Entre les 9 i les 10 del matí encara feia sol i la temperatura era d'uns 2º. Tot plegat però va començar a bufar un fort vent, era tramuntana, i les temperatures van baixar als 17º negatius. La cursa però no es va deixar de fer i els ciclistes, amb diaris, untats amb grassa o ben abrigats, van sortir. Badia recorda acabar “congelat” i arribar a Can Tuneu on li van donar dues copes de Soberano per reanimar-se.
