Júlia Riera Molist, filla de Joan Riera Tordera de Taradell i Maria Molist Arnau, d’Espinelves, va néixer el 12 de setembre de l’any 1922. Els seus pares van tenir vuit fills però només en van viure quatre: la Pepeta, la Conxita, la Júlia i en Pius.
Can Magí del Reig
Pràcticament no va anar a l’escola i va aprendre a escriure amb el pas del temps. Amb 12 anys va entrar a treballar i servir a Can Magí del Reig conegut per les tripes i peus que oferien. A la botiga hi havia un taulell per vendre verdures i un altre on venien els menuts. Era molt petita i recorda que als vespres plorava perquè trobava a faltar els pares i germans encara que va acabar sent com una segona família. No hi havia aigua i tenien un dipòsit a dalt el pis que havien d’omplir cada dos o tres dies amb aigua que anaven a buscar a la Font de Santa Llúcia. A portar les galledes plenes d’aigües els ajudava en Pep de la Llet.
Antigament, Can Magí del Reig havia estat una fonda i al menjador hi havia una aixeta perquè la gent s’hi rentés les mans. Les tripes les netejaven al pati. Com que el fill (en Sidro) estava malalt, la Júlia havia d’anar a Tona a buscar aigua de la Puda. Agafava la tartana i cada dos o tres dies hi anava.
La Guerra
Quan va esclatar la guerra, en Magí es va haver d’amagar a una casa que hi havia anant cap a Viladrau, ell sortia de nit i anava fins a casa seva a recollir menjar. Un dia, quan la Júlia tenia catorze anys, es va oferir a portar a la família a on ell era amagat. Abans d’arribar-hi, havia de passar un control de carabiners, i un dia els va demanar d’anar amb ells en cotxe. A mig camí, varen començar a sonar les sirenes d’avís de bombardeig i els carabiners i la Júlia van córrer per protegir-se i des d’allà estant, la Júlia anava veient con anaven caient les bombes, recorda com brillaven en la foscor ...
Tot just acabada la guerra, es van crear una sèrie d’escamots, des de Collsuspina cap aquí i volien fer volar el pont pel que la Júlia havia de passar per arribar a casa seva. Cap allà se’n va anar corrents perquè ella deia que si bombardejaven, volia morir amb els seus, però no va passar res. La plaça de les Eres es va omplir de soldats nacionals que celebraven la victòria i repartien menjar entre la població, i un soldat li va donar un rellotge, tot dient-li, “Toma morena, així sabràs l’hora que t’has de llevar !” "Com si no ho sabés" .... afegeix ara ... Desprès de la guerra, els de Can Magí ja no la podien mantenir perquè no hi havia diners per pagar-li i ella va marxar cap a Barcelona amb una família d’allà que havia passat una temporada a Taradell i se’n tornaven a viure-hi. Aleshores la Júlia tenia 16 anys.
Marxa de Taradell
A través de la porteria que tenien els Grañen, uns estiuejants a Taradell, va anar a viure i treballar a Barcelona. Recorda que era un dissabte, 5 o 6 de març quan va marxar cap a Barcelona. Quan es va acomiadar d’en Magí, els va saber molt greu que marxés, li van pagar el mes de treball més deu duros per haver-los salvat la plata quan els nacionals van entrar a casa seva. El seu pare va estar molt content perquè va poder pagar deutes i anar a cal barber a afaitar-se, cosa que no havia pogut fer abans per manca de diners.
A Barcelona, vivia al carrer Amigó i al cap d’un any de ser a la ciutat, el seu pare la va anar a buscar perquè anés a treballar a un dipòsit de gel. Entretant, el seu germà Pius es va casar. Més tard, una clienta li va oferir feina a casa seva per fer de minyona durant al matí i a les tardes anava a fer feines a un edifici de la Via Laietana, d’on el seu cosí n’era l’encarregat.
Es va casar el 6 d’agost del 1944 a Sant Llorenç d’Hortons amb en Federico. Al cap d’un any va néixer la primera filla. A l’any 1945 criden de nou al seu marit al servei i ella volia tornar a Taradell amb la seva filla per poder treballar a la fàbrica però al final es va quedar a Sant Llorenç. Mentre el marit era al servei, la seva sogra va caure malalta durant més d’un any. Quan va tornar en Federico del servei, al cap de poc temps el van tornar a cridar i el van enviar al Cuartel de Lepanto, a Barcelona.
Quan va morir la seva sogra, la Júlia es va haver de fer càrrec de la vinya, que la recorda com una feina molt, molt dura. També tenia horts i hi cultivaven de tot, i com que les terres eren tan extenses, tenien molta fruita i verdura que amb el seu marit portaven a vendre a Gelida. Hi anaven a peu, trigant una hora i mitja.
Més tard, va tenir bessonada en un part molt dificultós.. El primer fill se li va morir amb dos anys, desprès d’haver passat moltes dificultats per poder-lo alimentar. Durant molts anys van continuar treballant a la vinya tots dos, llevant-se cada dia a les quatre del matí. Ella havia de fer-se càrrec també de la casa i dels dos nens i anys més tard, va caure malalta i el seu marit li va dir que marxés cap a Taradell amb els nens per descansar.
Retorn a Taradell
Quan va arribar a Taradell, va veure que s’estaven construint unes cases que li van agradar molt. Ho va parlar amb el seu marit i van decidir vendre la seva casa de Sant Llorenç i afincar-se a Taradell de nou. La casa nova els va costar 75.000 pessetes l’any 1957 i per la de Sant Llorenç n’hi van donar 80.000. Mentre els hi feien la casa, van estar visquent a Can Pere Ganso. Ella es var a treballar a la fàbrica del Tint.
Els records que té del Nadal es que menjaven una coca escampant-hi all-i-oli per sobre. També anaven a veure Els Pastorets d’El Centro perquè el seu pare només sortia de casa per anar a veure en Garrofa i en Pallanga i també feien cagar el tió, que cagava taronges, una taula de torrons i la coca. Els Reis els anaven a rebre i quan tornaven a casa ja havien passat. Sempre demanaven coses que no arribaven mai perquè no hi havia diners. Com a nina, feia servir un esclop, que tapava amb un drap i jugaven com si fos una nina de veritat. Es va adaptar molt bé a tots els climes, tenint en compte que va viure a molts llocs diferents, Taradell, Barcelona, Sant Llorenç d’Hortons i altre cop a Taradell. El seu marit va morir després d’estar-se nou mesos en un hospital a Barcelona, a on ella baixava cada dia per cuidar-lo.
