Roma Mulet, Maria Mercè

Filla de Joan Roma i Maria Mulet, tots dos de Taradell, la Maria Mercè Roma Mulet va néixer el 18 d'agost de 1927 a Can Saca, al passeig Domènec Sert, on el seu pare hi tenia una fusteria.

Escola

Primer va anar a ‘Les hermanes’. En recorda la Dolores, que lligava els nens i nenes, que eren molts, a una cadira perquè no caiguessin. Ho feia amb una bata. Després va esclatar la Guerra i va anar 4 o 5 mesos al Matadero amb "Doña Nita" i més tard, a la Rectoria, amb el Senyor Custó (anava amb un bastó) que els ensenyava molt bé. Feien les classes en català i un dia a la setmana en castellà i cada dia els feia cantar. L’horari de l’escola era de les 9 del matí a la 12 del migdia i de les 2 del migdia a les 5 de la tarda.

Després de la Guerra va tornar a Les Monges. Aquestes estaven en un pis de dalt on hi ha la Ferreteria, i durant la Guerra no les van empipar mai. De fet recorda que no gosaven sortir perquè anaven vestides de monja i a vegades la canalla era qui els hi portava el menjar. I si havien de sortir a comprar o per anar en algun lloc, una de les germanes Brussosa que pentinava, les hi treia el monyo perquè poguessin sortir ja que les monges sempre anaven amb monyo. Si una noia jove anava amb monyo era senyal que era monja.

A banda de la germana Dolores, que primer s’ho havia de fer tot sola, van anar arribant monges com la germana Rosa, que ensenyava a cosir. Abans de la Guerra recorda que resaven el rosari en català i que la primera vegada que va venir l’Andaru, un mestre, els hi va dir que ho havien de fer en castellà, no per ell sinó perquè s’exposaven. I a partir de llavors, sempre ho van haver de fer en castellà.

La germana Rosa però els ensenyava català, d’amagat i de dos en dos, els dissabtes a la tarda. A l’escola cada dia feien una cosa diferent: resar, fer labors, ganxet, matemàtiques, repàs... Tota ella era una enciclopèdia. La Mercè es va anar a examinar a Barcelona de Càlcul Mercantil. I és que fins als 16 anys va anar a l’escola. No era gens habitual, ja que normalment als 12 ja no s'hi anava.

A les estones lliures anava al cine del Casino que després de la Guerra va passar a ser "Falange". També anava al "Centro" però allà s'hi  feia més teatre. Li agradaven les pel·lícules d’"El gordo i el flaco". Durant la Guerra sort en van tenir del cine i com que a vegades no se sentia el so bé, preferien les pel·lícules subtitulades. En aquest sentit recorda que “tothom llegia i se sentia el brunzit de la gent llegint”. Més endavant a Taradell, que sempre hi havia hagut molta afició per la música, es va recuperar el ball.

Pel que fa als jocs, jugava a bales, de pedra, a corda, a picar a les cases, també ‘a saco’, amb els homes i ho feien en el frontón que hi havia darrera el Casino. Moltes vegades només anaven a veure com ho feien.

La Guerra

Un dels records que té de la Guerra és que molts soldats van anar a casa seva a demanar fusta. També van tenir refugiats. Concretament dues nenes d’un matrimoni aragonès. Un cop acabada la Guerra les van anar a veure amb el cotxes del seu oncle que el feia servir de taxi. La seva iaia havia promès que si no passava res les anirien a veure i una de les imatges que no s’ha pogut treure mai del cap és que quan van travessar els Monegros tot eren ossos, calaveres, corbs... un paisatge desolador. Van tornar a casa tots plorant. També recorda l’entrada dels Nacionals i com estaven tots espantats. A Taradell explica que no van tirar bombes però si a Vic. A les fàbriques d’El Tint i d’El Vapor van tocar les sirenes i quan les van sentir a casa seva li van fer posar una cosa a la boca perquè no se li trenquessin les dents de les tremolors: “Tots estàvem ajaguts a terra veiem com queien les bombes”. També recorda la missa de campanya, amb l’església enderrocada, buida i tot brut. Els soldats l’havien fet servir per amagar-se i de magatzem. Mig Taradell va netejar i van agafar els bancs de l’escola per poder fer-hi la missa. Totes les fusteries del poble van fer bancs per l’església. En aquest sentit, la Mercè recorda que temps enrere la gent es portava la cadira de casa per anar a missa, eren més còmodes.

El Casino el tenien pràcticament a davant de Can Saca i s’hi amagaven per jugar. Un dia, jugant a l’amagada, van aparèixer les autoritats i van sentir com enraonaven i parlaven ‘de pelar’ les dones roges. No van conèixer a ningú més que a la Senyora Murtra que va convèncer a la resta de no matar aquestes dones.

També recorda com van matar els capellans a Vilacis i d’aquí com, l’alcalde Blasi conegut com en Patllarí, havia donat la cara. El seu oncle, amb el cotxe, li va portar. En acabar la Guerra, en canvi, aquests capellans tenien una carta que deia que tenien la vida salvada però la carta no va valer res perquè aquesta no va arribar mai a lloc. Durant la Guerra, el cotxe de l’oncle el van tenir amagat a la Madriguera tapat en un paller. I també per la Guerra, Can Costa era com un quartel i hi feien avions, avionetes petites i diverses peces. Hi havia gent del poble que hi va treballar, perquè com que les fàbriques havien tancat, la gent s’havia de guanyar la vida d’una manera o altre. Per fer les peces anàven a Can Saca a fer servir les màquines .

Ella no va passar gana durant la Guerra: “Els meus pares potser sí, però jo no, mai”. Un dels motius, potser, és que el seu pare anava a cases de pagès a fer feines de fuster i feia les reparacions a canvi de menjar.

La feina a Serra Balet

En Valentí Batlló, de la Casa Batlló de Barcelona, venia passar els estius a la Villa Maria de Taradell. La Mercè en aquella època ja feia teatre i cantava i el Sr. Batlló li va dir que a Taradell era malaguanyada i que havia d’anar a Barcelona a seguir amb la seva carrera d’actriu i de cantant perquè li deia que tenia una veu molt maca. La volien fer anar a l’Acadèmia del Liceu però a casa seva no ho van voler i la van fer anar a treballar al despatx del Vapor, a la fàbrica Serra Balet. De companyes de feina hi tenia la Paquita Solsona de qui en diu que “valia un imperi” i de seguida es van entendre molt ja que li agradava molt la música..

La seva feina consistia en encarregar-se de les nòmines en una època en què no hi havia la Seguretat Social. A la fàbrica Serra Balet cada setmana es donava la cartilla de racionament pels treballadors (oli, sabó, pasta per la sopa, arròs, farina, entre d’altres). Va ser la primera fàbrica que ho va fer a Taradell tot i que més endavant ja ho van fer la resta de fàbriques i més tard ja se’n cuidava el Govern.

El teatre

L’origen del nom de l’Estable va ser que al costat de la Tomba (a la vora de Santa Llúcia) hi havia una casa on el noi tenia el "mal de pot". Els seus amics, entre ells la Mercè, l’anaven a veure i es posaven al costat del llit i van dir: “Això sembla una estable”. Quan es va posar bo, tota aquesta colla van anar a fer teatre al Maricel i li van posar aquest nom. La Mercè però no en va poder formar part ja que li van dir que la traurien del grup Filles de Maria.

Ella era de la colla del "Centro" i es van apuntar a fer teatre i comèdies amb els homes. Hi ha qui, això de que homes i dones fessin comèdia junts no ho veien amb bons ulls i les criticaven. La primera obra de teatre que van fer junts va ser ‘La Ventafocs’. I és que abans de la Guerra els homes havien de fer el paper de dones. El primer any després de la Guerra van fer els Pastorets en català però a la sessió de la segona tarda algú se’n va enterar i els hi van dir que si no ho feien en castellà no els podien fer. Van haver d’improvisar com van poder, i traduint-lo instantàniament perquè ningú els sabia amb castellà. Després ja no els van fer.

Abans de fer teatre amb els homes, les dones també tenien el seu propi grup i quan havia de sortir un home, també s’havia de disfressar una dona per fer el paper d’home. En aquest sentit es feien obres expresses des del Centre Catòlic. Una de les obres que més recorda és La princesa Rodamón. Cada diumenge feien funció (a vegades repetien la mateixa obra) per fer cèntims i explica que feien més teatre les dones que no els homes.

Filles de Maria

Eren un grup de noies apuntades a l’església. Participaven en diferents processons, sobretot pel mes de Maria. No podien anar a cine, ni veure comèdies  dones i  homes junts, tampoc podien ballar. A la Mercè però, que li agradava molt ballar, n’hi va ensenyar en Joan Vilardell de Can Cangic. Assajaven a casa i un dia va ballar públicament i la van fer fora de Filles de Maria. Anaven a ballar al Maricel i també a "Falange" ja que les noies tenien l’entrada gratuïta.

A casa seva sempre havien tingut ràdio i era una manera d’aprendre moltes cançons. Després de la Guerra, com que la ràdio els hi havia requisat l’Ajuntament, en van comprar una a en Campos, que feia de representant.  Un dels programes que més recorda és ‘Derecho a nacer’. Mn. Joan Farràs va ser qui li va ensenyar música i una de les seves passions: cantar.

En Robert Izquierdo, el seu marit, explica que quan van començar a festejar el veia molt jove però “era molt savi i no el vaig deixar escapar”. Va venir de Centelles però era de Barcelona. Ha tingut tres fills (la Fàtima, la Maria Dolors i en Robert) i set néts. 

Etiquetes: Teatre, Filles de Maria, Cinema, Ball,