Gausa de Mas, Manel

La relació de Manel Gausa de Mas amb Taradell comença els anys 60, quan es fa la urbanització de La Roca. Els seus pares hi van comprar uns terrenys a prop de l’ermita. Recorda que el seu pare, arquitecte de professió, li va dir que era un dels llocs més bonics de tota la comarca. El lloc li va agradar i s’hi va establir. D’aquesta manera també va començar a relacionar-se amb la gent del municipi i se sent “un taradellenc més”.  Allà també hi va muntar una carpa, amb una doble funcionalitat, fer teatre i fotografies, les dues passions que ha dominat i que ha fet.

 

Els inicis

Va estudiar durant tres anys a l’Institut del teatre a Barcelona i, per casualitat, va entrar a Ràdio Barcelona que li va donar estabilitat per fer altres coses a banda de la ràdio. Allà mateix hi havia una empresa de publicitat que tenia una secció de fotografia i va començar a fer els primers encàrrec i a aprendre’n.

 

La ràdio

Cada dia feia ràdio-teatre i en castellà. En català només ho feien una vegada al més. No li agradava estudiar i reconeix que es mirava molt poc els guions. Li agradava més el teatre però en aquella època no hi havia televisió i sortir per la ràdio era molt important. Fins i tot hi havia qui l’esperava a fora per fer-li firmar autògraf.

 

El cinema

Canviava sovint de feines i va entrar al món de la moda i del cinema també per casualitat. Va realitzar una desena de pel·lícules com Donde vas triste de ti (1960) i també va treballar amb Mari Santpere i molta gent famosa. En el teatre va treballar, entre altres, amb Núria Espert.

 

Fotografia

Treballava per la revista Distincion i cada setmana li demanaven un retrat d’un personatge. Va fer tot de gent famosa de l’època del món del teatre, del cinema... persones destacades que li va permetre conèixer molt gent important. La fotografia més coneguda és una de Sagarra.  Va ser autodidàctic però li va anar molt bé.

Una de les obres destacades del món fotogràfic de Manel Gausa és el Somorrostro: “No era conscient del què estava fent”. I va ser una altra casualitat. Una admiradora li va demanar d’acompanyar-la allà. Hi van anar molt d’hora, per evitar la Guàrdia Civil, era un altre món, ple de barraques. Vaig tirar moltes fotografies i s’han fet servir totes. Molts fotògrafs ho van intentar i no van poder-les fer. D’aquestes fotografies se n’han fet diversos llibres i també moltes exposicions. També ha fet altres exposicions de fotografia a moltes poblacions.

 

La televisió

Gausa té clar que “la vida és un món de casualitats”. A TV3 feien un programa que es deia la Vida en un Xip i en ella es feia una sèrie. Vaig veure el primer programa i precisament aquella setmana havia acabat la gira per tot Espanya d’una obra de teatre amb la Sílvia Muns i en Boris Ruiz, La filla del Carmesí. En Boris Ruiz participava a la sèrie i li va dir a en Josep Maria Puyal que tenia l’home ideal per un paper que necessitaven. “Em va trucar, em va citar i no m’ho podia creure”. Vaig estar quatre anys fent-ho. Va ser molt important, vaig conèixer molta gent i va ser impactant. Va tenir ofertes per fer altres coses a la televisió però estudiar no li agradava, era més d’improvisar.

 

El teatre a Taradell

De petit havia anat al Centre Catòlic a actuar amb la companyia d’en Penedès de Vic. Recorda, per exemple, que amb 17 anys hi va fer Don Juan de Serrallonga. Però la primera relació de Gausa amb el teatre taradellenc la va tenir amb Josep Molet. Se’l va trobar a Can Tuneu i li va dir que en Casanovas els havia deixat i que estaven assajant Terra Baixa. Li va preguntar si els dirigiria. Tenien estils molt diferents i li vaig dir que només ho faria si disposava de deu mil pessetes i que si hi perdien diners, ell mateix els hi posava. Va ser un èxit. No sabia que passaria amb el canvi de direcció perquè a Taradell hi havia una manera de fer teatre però va agradar molt. En Molet, explica, “havia nascut per fer de Manelic”. La companyia és deia Art Teatral.

Del teatre de Taradell també en recorda en Casanovas, tenia molt bon tracte. Dirigia a casa seva, al menjador al costat d’una estufa. A diferència d’en Casanovas, Manel Gausa haiva d’assajar amb tots els decorats fet. En Casanovas tenia decorats de paper que arribaven el dia abans. Eren dues maneres molt diferents de treballar.  

La Carpa

A finals dels 80 es va inaugurar la Carpa amb els Pastorets que s’havien recuperat després d’anys de no fer-se. Els Pastorets tenien un inconvenient i és que no hi havia la possibilitat de canviar els decorats i cada any acabàvem fent el mateix. Va ser un dels motius dels quals es pogués deixar de fer. La gent volia coses noves i ens en vam cansar. Els anys que van durar però va ser una època molt bonica, recorda Gausa, i amb la col·laboració per part de tothom: l’esbart, les escoles, tothom hi va posar el coll.

La compra de la Carpa va ser una idea de l’alcalde Josep Munmany ja que va calcular que llogar l’envelat per un cop a l’any no sortia a compte i si es comprava una Carpa hi hauria un espai per fer servir durant tot l’any. Al cap de poc ja estava amortitzat. En Gausa es va fer càrrec de la gestió de l’espai durant els primers anys i va construir-hi un palco per llums i focus. I d’aquí va néixer la idea, anys després, de fer la sala del Centre Cultural Costa i Font.

 

Grup Osona de Teatre. Teatre Independent Català

La paraula GOTTIC la va inventar en Manel Gausa. Va ser en la segona etapa de teatre a Taradell substituint Art Teatral Taradell. Al fer la Carpa va sorgir la idea de muntar un nou grup de teatre a Taradell. Van fer diverses obres i anaven per tots els pobles de la comarca.

 

Arcs Estudi

Més tard va crear Arcs Estudi (perquè la seva Carpa estava fet amb arc i era un estudi per treballar-hi). Va fer obres molt bones, importants i que van tenir un gran ressò: Moliere, Shakespeare, obres de l’Ignasi Iglesia, Chekov, etc. Per elles va obtenir diversos premis. Una d’elles va ser el Baró dels tres dragons i se’n van fer vuit representacions, tothom en parlava.  

 

Autor de llibres sobre Taradell

“Em feia molta il·lusió tenir un llibre sobre Taradell. Va copsar la imatge de diversos indrets que han canviat molt o que directament han desaparegut. Un dels indrets que li agrada més és la Font Gran. Li recorda al seu pare que hi va fer algun projecte, “té una llum especial”, diu. El 2017 va fer un llibre sobre el seu pare anomenat ‘Manel Gausa, l’arquitecte’. Ell havia estat arquitecte municipal de Taradell abans de la Guerra i va realitzar diferents projectes encara que molts d’ells no es van acabar portant a terme.