Maria Barfull i Casadevall va néixer al carrer Esquís, a la casa coneguda com a Ca l’Emilio, actualment Can Castanyera. Era la del mig de cinc germans: en Jaume, l’Angeleta, la Maria , la Rafela i l’Aman. Els seus pares eren la Margarita i l’Emilio.
Va anar a l’escola de les Monges, amb les germanes Dominiques fins que va esclatar la Guerra. Ella tenia 12 anys. Després va anar al 'Matadero', amb Doña Nita, i amb la pecularitat que van ajuntar nois i noies. Li agradava molt dibuixar i les matemàtiques.
Les festes i tradicions
De la festa major en recorda les 'Barques d’en Mir', situades a la Plaça, i en les quals “t’havies d’anar donant balanç tu mateix si et volies moure”. Per la festa major també era quan venien convidats: des de la família de Viladrau, passant pels de Torelló: “era una feinada per les dones de casa, havíem de cuinar molt”. El tercer dia de festa major era sinònim d’anar a la Font a berenar. La Maria i la seva família anava a la Font de la Vallmitjana. I també se’n recorda de l’Envelat per “escoltar i mirar concerts; havien vingut orquestres molt bones”.
També havia anat al Maricel, encara que no li agradava ballar hi anava per veure-ho: “M’enduia la canalla de casa, al palco, allà també s’hi havia fet teatre”, recorda. Precisament en teatre havia participat en algun Sainet al Centro, on hi anava sobretot a veure els Pastorets, en una època on també hi havia el Maricel i Falange.
De les festes de Nadal en recorda més els Reis que el Tió i com el seu pare era l’encarregat de fer el pessebre. Sempre s’anava amb atxes de barballó, que s’encenien durant poca estona i és que “els Reis no passaven per davant de casa, cantàvem una estona i ens els imaginàvem. Llavors quan arribàvem a casa, a la nit, ja havien passat.
La Setmana Santa la recorda com “a molt trista i avorrida, era llarguíssima”, explica. No podien cantar ni anar en lloc, es passejaven per la carretera i el dijous Sant feien la vetlla. També recorda el Monument: posar el Santíssim en un altar, el del Roser (abans Capella Fonda) i s’adornava amb flors i hi posaven la custòdia. La processó del Dijous Sant es feia al vespre, els Misteris es repartien per les cases (Can Ramírez, Can Capellà, Can Titu,...) i s’anaven a buscar. Les noies anaven vestides de Verge i portaven diferents elements : tot allò que Jesús necessitava quan el van plantar a la Creu: claus, martells, etc: els improperis. El dia de Rams estrenaven vestit, normalment de llana perquè feia fred i per la Puríssima s’estrenaven els abrics d’hivern.
De castanyes mai en compraven, les anaven a buscar i recorda que era molt pesat ja que “en collies moltes però s’havien de partit en quatre parts: tres per ells (els amos del bosc) i una per tu”. Anaven a buscar-les a peu a Espinzella i les havien de portar a coll. Passaven pel Castell d’en Boix i cap a la Collada i la vaga del Vilar. Per aquelles persones que en volien comprar en venien a Can Lau, a Can Marxant i a la Plaça on també es venien bolets: pinetells, rovellons, reigs, camacurts o fredelucs.
De la fàbrica al cosidor
La Guerra a Ca l’Emilio la van patir molt, encara que la Maria, segons explica, la va viure bé. Després de la Guerra tenia 15 anys i ja va anar a la fàbrica, concretament a Can Sert, al Tint -a baix a França-, com s’anomenava. Feia galons però no guanyava gaires diners a diferència de les teixidores que eres més ben pagades. Explica que va anar amb en Roig per queixar-se i la va pujar a dalt a teixir.
Poc més tard va anar a Torelló (fent el trajecte amb tren des de Vic) a aprendre el corte i amb la Margarita de Ca l’Iglesias que li va ensenyar molt bé. A l’Escola, la germana Concepció n’ensenyava però ella no hi havia anat i va fer la seva formació entre aquests dos llocs. De fet, a casa seva, ja recorda com la seva padrina de Can Castanyera, feia mitja. D’aquí potser la seva afició en aquest món encara que no va tenir mai cap títol, no va fer cap examen de res, sinó que es va basar en experiència i pràctica.
El corte volia dir saber tallar: prendre mides a les persones, posar-ho al paper per poder fer els patrons i tallar-ho. Abans de cosir-ho en una roba, s’havia de fer amb paper. Es marcava amb guix i s’hi passaven els apunts, s’embastava s’havia d’encarar amb l’altre costat perquè estigués igual, retocar. Una feinada.
Quan tenia aproximadament 20 anys va muntar el cosidor. De seguida va ser un èxit i tenia molta feina. Moltes noies hi anaven a cosir.. Anar a cosir consistia en anar a fer-se la seva roba al cosidor. Primer havien de fer la bossa amb les coses que tenien per cosir. Després començaven per coses més simples com un davantal, una bossa, més endavant una brusa i una faldilla, per exemple. La Maria els hi ensenyava com havia d’anar tallat i com s’havia de cosir”. Havia d’estar al cas que sempre tinguessin feina i no estiguessin parades i ho recorda enmig d’un gran ambient, explicant acudits, cantant però sempre treballant. La roba la compraven a viatjants que passaven pel cosidor. Els hi deixava un àlbum amb mostres, un mostrarium, i després ho enviaven a buscar. Les dones que anaven al cosidor també es podien portar la roba.
En aquella època feien servir sobretot crespó, llana, ras (que era molt lluent), brocat (per vestits de núvia, papelins, xantilli, segons l’època i la moda del moment. També hi havia fibres sintètiques com el 'tergal' “havies de vigilar perquè amb la planxa es cremava molt”. Un vestit s’havia d’emprovar un mínim de tres vegades i la núvia sempre s’havia de fer un darrer cop a última hora. Recorda que acabar les peces era criminal: “sempre faltava alguna cosa, anàvem justes de temps”. Moltes vegades el seu pare havia d’anar a buscar estepes perquè la roba negra s’agafava al fil i les estepes servien per raspallar-ho i treure el borró. A les núvies també les havia d’anar a vestir i com a tradició, era habitual que les noies estrenessin vestit per la Festa de les noies, per la Puríssima i per Nadal; la canalla els estrenava per Rams.
Per Santa Llúcia feien festa. Com a patrona de les modistes ho celebraven molt: anaven a missa i després portaven pastes, feien xerinola al cosidor i cantaven pels carrers.També ensenyava a apedaçar “és difícil i no ho sembla” i a girar la roba: “per exemple, un vestit de senyor passar-lo a un nen, o un abric, canviar-lo de banda i semblava nou” o també hi havia molta feina amb els colls de camisa. Un ofici o unes tasques que avui en dia s’han perdut a causa de les màquines “que ho fan més ràpid, no és tant maco com fet a mà, però t’estalvies molta feina. I és que a cosir a màquina no hi estàs gaire, s’hi ha guanyat”. Amb màquina o sense, “l’ofici de cosidora s’ha perdut, abans tothom tenia almenys una màquina de cosir, ara tot arriba fet”.
La botiga
Comprar els vestits ja fets i només haver-los d’arreglar va ser un dels motius pels quals va acabar decidint-se per posar la botiga, al passeig Domènec Sert. Cosir era una feia molt sacrificada i amb 50 anys, cansada de cosir, va obrir un negoci que sempre li havia fet molta il·lusió i que a més va anar molt bé sempre encara que en el seu moment deien que era una època dolenta. Cada setmana baixava a Barcelona a comprar i vendre.
