Va néixer a Can Benet de Calldetenes, a la Font del Bruguer. Filla de Ton Arqués i Arumí i de Mercè Mas i Erra, masovers de la casa de pagès, només veien els senyors a l’estiu. Eren 7 germans: Roseta, Dolores, Pere, Ramon, Mercè, Pepa i Dolores (la primera s’havia mort). Era una casa molt maca i els amos, els Vilaplana, els estimaven molt. El pont del Bruguer està al costat de la casa i hi va viure fins que es va casar, als 28 anys.
Va anar a l’escola i també jugava. No estalviaven res, tenien menjar i la terra era molt bona. No van patir gana i cada dia podien menjar escudella i els diumenges, arròs i conill. En aquella època la gent patia molta gana, hi havia Guerra i la gent els hi robaven patates, però també en donaven a aquells que ho necessitàven. La llum els hi van portar molt d’hora encara que també recorda les espelmes que havien de fer servir per il·luminar la casa. La comunió la va fer vestida de negre perquè se li havia mort el padrí. Pels Reis li regalaven un parell de mitjons i coca. A casa seva tenien un forn i es feien el pa. No hi havia cavalcada i els Reis passaven carretera amunt i avall.
Als 15 anys va anar a treballar a la perruqueria de Can Gimenez a Vic. Rentava caps però hi havia Guerra i els senyors cada cop hi anaven menys. Hi va treballar durant 14 anys, fins que es va casar. Entre les anècdotes d’aquella època recorda que una vegada va pessigar l’orella d’una clienta.
Es dutxaven amb un cubell gros, com una banyera i amb aigua de la bassa. Rentar ho feien a la font, agenollats i la roba de diumenge l’emmidonaven.
En Pere de Puiglagulla
Va festejar 9 mesos amb en Pere Alegre Domènec. Ell la coneixia de passar per la plaça dels Màrtirs i un dia li va demanar per ballar. La segona setmana ja van anar el cine. La Mercè acostumava anar a ballar a la Cooperativa i a l’Iris, al passeig de Vic. De jove, però, havia d’arribar abans de fer-se fosc. Del seu home explica que era molt bona persona. Era en Pere de Puiglagulla. Vivia allà amb la seva mare i quan es va casar ella també va anar a viure a Puiglagulla. El seu home més tard va anar a treballar a Can Benguerel. Sabia molt de dibuix. Es van casar a Puiglagulla, un dimarts de l’any 1946 juntament amb el seu germà. El vestit de casament va ser un vestit jaqueta negre molt maco i la lluna de mel la van passar a Barcelona –hi van anar amb tren i van veure la platja- i a Montserrat. A banda d’anar a viure a Puiglagulla també hi va anar a treballar. La seva sogra era una gran cuinera, havia cuinat per a cent persones o més, era molt treballadora i en aquella època a Puiglagulla hi anava molta gent. Els estiuejants, a més, s’allotjaven allà i durant tot l’estiu es servien molts dinars. També s’havien de fer càrrec del Santuari, cuidar la capella, treure la pols, escombrar... Tenien molta gent i hi ha qui deia que la Carme de Puiglagulla, la seva sogra, era qui feia les truites i els cafès més bons. Els seus sogres van anar a viure a Puiglagulla quan en Pere tenia només deu mesos. El seu pare feia feixos i allà a Puiglagulla li anava bé per fer-ne.
L’arròs de Puiglagulla
Per l’Aplec de Sant Miquel era tradició anar a Puiglagulla i es menjava arròs. En aquella època els boscos eren molt nets i ells donaven pots d’aigua calenta per poder fer l’arròs. També en feien ells per qui no se’l feia. Era una època en la qual hi havia molta diferència entre el ric i el pobre. Quan tenien el restaurant de Puiglagulla anaven dos dies a comprar amb el carro i l’euga.
Arribada a Taradell
Va ser la seva sogra qui els va convèncer de que marxessin de Puiglagulla. Ella sempre havia dit que li agradaria anar a viure a Taradell, però va ser la sogra qui va insistir més, i així va ser quan van anar a viure a Ca l’Andaru. En aquella època en Joan Coll començava a fer cases i a la Mercè li feia gràcia fer-se una casa. No tenien molts diners i es van fer la casa en un lloc, en aquells moments, molt allunyat del poble i poc habitat. Va ser la primera torre que va fer en Coll. Pràcticament no tenien veïns, només hi havia Can Brugulat.
Amb en Pere a Can Benguerel, la Mercè –tot i que la iaia no volia-, va anar a demanar feina a El Tint. Va fer de bitllaire i també feia rodets. No li agradava gaire però quan la iaia va començar a perdre’s va haver de plegar. Tot i així, a la fàbrica hi va estar 17 anys. Li van deixar de marge mig any per cuidar la iaia però després ja va agafar "el retiro". Entremig va arribar la Dolors, amb tres anys. La seva mare s’havia separat del marit i necessitava ajuda. També va ser una bona manera que la iaia tingués companyia.
Etiquetes: Enfeixador, Restaurants, Roba-rentat i planxat, paleta
