Filla de Can Cangic era la única noia de quatre germans. Els seus pares treballaven a la fàbrica. De les festes de quan era petita recorda els Reis, que tot i que a casa no tenien diners un any li van passar una nina, la Pepa 10. De la cavalcada té el record de les atxes de barballó: “N’havíem de cremar molt”.
L'escola
A l’escola va anar a les Monges fins als 10 anys. Després amb Doña Nita i als 13 anys va entrar a treballar a la fàbrica d’El Tint. De petita s’havia estat a Can Siso. No menjava gaire i la seva mare la volia portar al metge. El seu oncle però, de Can Sisu però se la va quedar. Tenia una barberia i una botiga que venien productes com colònia i que es guanyaven més bé la vida. Allà també hi va treballar però tot el què guanyava ho donava a casa. Per Nadal recorda que hi havia un grup de joves del poble que sortien a cantar i per Pasqua, hi havia un grup del Casino que cantava caramelles. Les primeres vegades que va anar al cine era cine mut.
El Ball
Li agrada molt ballar. A l’època de la República els que anaven el ball eren considerats uns dimonis. Es feia al Casino, situat on actualment hi ha la fàbrica de Can Romans o Cassany. Ballaven al ritme d’un manubri (piano) i més endavant ja contractaven orquestres.
Avaven amb les millors gales, vestits llargs de nit, etc. Tenia un caràcter molt obert i coneixia a molts nois. Era simpàtica, feia goig i destacava una mica. Va festejar amb tres o quatre nois abans de casar-se amb en Lluís Blancafort, en Barris. La música ja li venia de família i és que el seu pare i els germans d’aquests van formar una orquestra, els Cangics. El seu pare, que era músic, també havia tocar amb Els Lluïsos.
La Guerra
Tenia 18 anys quan va esclatar la Guerra. Ella s’estava a Can Sisu i quan van entrar els Nacionals a molta gent els van taller els cabells al zero, ella se’n va escapar.
De la fàbrica a Ca la Ramoneta
Després de casar-se va entrar a treballar a la fàbrica de Can Costa. Va entrar directament a fer rodets sense haver de passar per les bitlles. Va tenir una filla i es va haver d’agafar un any d’accedència per cuidar-la i després ja van posar la llibreria (Ca la Ramoneta). Venien diaris, TBO’s, llibretes, passaven els diaris per les cases...També anaven a cobrar pel Dr. Serdà un cop cada mes. A l’estiu es guanyaven més bé la vida amb l’arribada dels estiuejants.
