Dos experts amb les feines del bosc, Toni Gimeno i Josep Cots van parlar aquest dissabte des dels estudis de Ràdio Taradell sobre els oficis del bosc en el marc d'una taula rodona que també va comptar amb la presència de Josep Miret. Fins ben entrat el segle XX els boscos encara tenien vida pròpia i eren plens de persones que hi vivien, bé o malament, i s'hi guanyaven la vida, més malament que bé. Aquesta vida es va allargar al nostre país gairebé fins als anys setanta ja que la duresa de la postguerra civil va fer que molta gent retornés als boscos per a fer-s'hi el jornal de la millor manera possible.Tot aquest món ha anat desapareixent. Feines com la de pinyonaire, la de fer carbonet, escombres de bruc, el collir bolets s'han anat perdent com a tal. Abans "tot lo del bosc s'aprofitava".
Aprofitant la presència de Cots i Gimeno, autors del llibre Pinyonaires, aquest van explicar, una mica l'ofici del pinyonaire:
Els pinyonaires són els qui fan caure les pinyes del pi per obtenir-ne els pinyons.Els pinyons del pi pinyer recollits, bé es venien a vila o en aplecs, o bé, en el cas dels pinyonaires de Sant Feliu, es portaven a les indústries Puig. Els tractes entre els pinyonaires i els masovers eren els següents: A canvi dels pinyons i del transport de les pinyes fins el mas, els masovers es quedaven amb les pinyotes que després venien com a combustible per estufes a 1 pta. el sac (1935). Els pinyonaires venien els pinyons a 15 cèntims el quilo. Els boscos no contractats eren de lliure extracció. La temporada començava per Sant Martí, quan la pinya cau del pi, i s'acabava quan el sol ja obria la pinya a l'arbre.
Arribats al bosc, s'enfilaven al pi a pit o ajudant-se amb el ganxo. Un cop dalt, feien caure les pinyes més properes amb la ma i les altres amb el ganxo. Amb el mateix ganxo s'ajudaven per passar d'un pi a l'altre sense baixar a terra, si eren a prop. Les pinyes caigudes s'arreplegaven amb coves i s'apilaven per a ésser transportades a l'era. El masover o el pagès transportava les pinyes al mas fent una gran pila prop de l'era. La pila de pinyes es tapaven amb terrer i branques de pi o d'alzina per tal que no els toquiés el Sol i s'obrissin abans d'hora tot germinant els pinyons. S'espinyaven pel juliol, normalment a l'era. Primer calia coure-les bé fent una "graella" de pins, bé als forns per pinyes que tenien algunes masies, bé escaldant-les en una caldera. Per coure les pinyes es tallaven cinc pins i amb ells es feia una graella alçada a mig metre de terra, a sobre es posaven branques de pi o d'alzina i a sobre un parell de pams de gruix de terrer. Al damunt hi abocaven les pinyes a cabassos. Per sota, amb una gatosa, s'encenia. Un cop cremat es treien els troncs i les branques gruixudes amb el ganxo quedant les pinyes rosses. Si es coïen al forn, s'encenia el forn com els de pa, amb el terrer i les branques que havien guardat la pila de pinyes, Un cop calent es treia la brossa i es deixava una mica de foc al fons per a mantenir l'escalfor. Per remoure les pinyes dins del forn s'utilitzava un tiràs de ferro. Quan eren rosses les treien. Un cop cuites les pinyes, s'espinyaven i es llençaven a l'era, on calia remoure-les cada mitja hora per a fer caure els pinyons. Amb la forca treien els pinyotes i amb el tirà apilaven els pinyons. Utilitzaven tres garbells. El primer separava els pinyons i la clofolla petita de la grossa. Amb el segon, de forats més petits, separaven els pinyons i per últim, amb un garbell més petit netejaven els pinyons i els deixaven a punt per ensacar-los i comercialitzar-los. Com ens explicava en Po Garriga, fill i nét de pinyonaires professionals de la vila, anar a la pelluc, o al robo, era anar a collir pinyes sense haver contractat el bosc. S'arribava al bosc de bon matí amb el sac i el ganxo, el tec i el carretell. Es fein caure pinyes fins que els sembla va que ja s'havien fet el jornal (de 25 a 30 quilos de pinyons). Ja de fosc tornaven a vila. Lligaven els sacs pel mig i pel capçal de manera que el pes dels pinyons quedés repartit sobre l'espatlla (culet davant culet darrera). Un cop torrats els servien per al seu consum i per vendre'ls al poble i als aplecs de les rodalies. Els pinyonaires de Sant Feliu de Codines o del Pinyó eren coneguts arreu. Dissabte a la tarda i diumenge al matí, passaven els pinyonaires a vendre els seus pinyons torrats pels cafès, a la plaça i també per les cases on tenien costum de comprar-ne. Els venien a 10 cèntims el picotí. També assistien als aplecs del Vallès on venien, a més de pinyons, avellanes i cacauets torrats, a pes amb les balances.
Podeu trobar més informació sobre la tasca que estan realitzant Cots i Gimeno a https://sites.google.com/site/feinesbosc/home.
