Hi ha Collbonis que encara no ho volen entendre

No és tan sols que la bandegi i la faci callar: és que així simbolitza i aferma el poder que ell considera que li és atorgat. Per ser ell, vull dir.

No pas per fer ni per haver fet, sinó per ser qui és. Un “ell” concret, sí, però, sobretot, un “ell”.

La catedràtica d'estudis clàssics Mary Beard ho explica perfectíssimament en una conferència titulada “La veu pública de les dones” (Arcàdia la va editar l'any 2017 al llibret La veu i el poder de les dones: breu, intens i recomanable) i on queda referida aquesta crua primera vegada: és precisament al punt de partida de la tradició literària occidental, al començament de la magna Odissea, que ja hi trobem el “primer exemple que conservem d'un home que diu a una dona que ‘calli' perquè la seva veu no s'ha de sentir en públic”. Quan Telèmac, el fill de Penèlope i d'Ulisses, ordena a la mare que se'n torni a la cambra. A dins. A l'espai que li és assignat. En silenci i a dins. L'àmbit públic és per als homes, i les dones han de romandre tancades a dins.

Penèlope ha sentit l'aede evocar les penúries dels aqueus que tornen de Troia (el fill i els pretendents són a taula i després de l'àpat es distreuen amb les històries que els canten), ha baixat “per les altes escales de casa” i li ha demanat, si us plau, que canviï la cançó, que aquesta és, per a ella, massa atziaga (“tinc un cor trist dins del pit, i sempre em destrossa sentir-ho, / des que em va caure damunt aquest gran dolor que no cessa”, diu, en traducció de Joan Francesc Mira). I aleshores intervé Telèmac (“amb molt de senderi”, hi afegeix Homer), etziba que res, que l'aede canti el que vulgui, i hi afegeix això, adreçat a la mare: “Més val que tornes a dins i t'ocupes dels teus treballs propis, / la filadora, el teler, i que manes també a les criades / que es preocupen de fer les faenes. Parlar els pertoca / només als homes, i a mi sobretot, el que mana en la casa.”

Això que fa el jove Telèmac i que ha quedat escrit i que ens forma part del pòsit cultural des de fa tres mil anys és definitori i és tremend en la seva literalitat. Més encara quan l'anàlisi ens puntualitza, destaca Beard, que “tal com ho expressa Homer, per a un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l'espècie i a silenciar-les”.

Després de la invectiva del fill, Penèlope “tornà, esbalaïda, de nou cap a dins, a la cambra”. I s'hi va quedar. Plorant.

Això conta Homer (i, en contar-ho, tant com descriu, estableix i fa) i així hem viscut, durant segles: reduint al silenci i a l'espai privat la meitat de la humanitat trasbalsada que som. Reduint el conjunt en aquesta reducció.

I batallant per alliberar-nos-en.

Conscients de tant com falta encara i celebrant alhora tant com ja hem avançat.

Per això és tan significativa la indignació que ha causat el comportament del batlle de Barcelona, Jaume Collboni, en rebre la delegació del Barça ara que l'equip femení de futbol ha guanyat (per segon any consecutiu) la Copa d'Europa. Positivament significativa: mostra de les coses que abans es veien normals, que ara criden l'atenció i que, a més a més, ja no es deixen passar com si res.

La seqüència sencera, oferta en vídeo, mereix que els experts en llenguatge no verbal l'analitzin amb detall. Hi ha, d'esquerra a dreta, Jonathan Giráldez, l'entrenador; Jaume Collboni, el batlle; Joan Laporta, president del FC Barcelona; i Alèxia Putellas, la capitana de l'equip campió. És una visita protocol·lària a l'ajuntament. Giráldez aplaudeix. Collboni i Laporta aguanten la samarreta oferta al batlle com a present. Putellas queda una mica apartada. És ella que ha d'allargar el braç per aguantar també la samarreta i incloure's així a la fotografia de rigor, que de seguida queda esguerrada perquè Collboni tiba i li pren la samarreta de les mans, fa com si se l'emprovés, la cargola i se la queda. La cara de Laporta. La cara de Putellas i el seu somriure elegant i expressiu, amb el braç un instant encara allargat on era i que evidencia el buit. Mira les companyes. Assenyala fugaçment el lloc dels fets. En fi. Quan Collboni dóna el moment per acabat, s'avança, es col·loca entre Laporta i Putellas i es gira d'esquena a la capitana, fent grupet amb els homes i acabant de deixar-la a ella de banda. Com si ella no hi fos. Ella, que és la campiona.

I pot ser una qüestió de simple (simple?) mala educació, i pot ser un desbocament d'ànsies de protagonisme i poden ser moltes coses, soles o en combinació. Em jugo un pèsol, però, que totes elles haurien quedat reprimides o controlades si, en comptes d'una dona, haguessin tingut al costat un home. I aquesta és la qüestió clau. La prova del nou és imaginar-se què hauria passat amb l'educació o la fam de protagonisme o el que sigui, com hauria estat l'escena si, en comptes d'Alèxia Putellas, hagués aguantat aquella samarreta Leo Messi. Quina hauria estat, aleshores, la gestualitat del batlle Collboni. I en la resposta trobarem, probablement, la mare dels ous; aquesta mil·lenària invisibilització, aquesta obsessiva negació de l'espai públic, aquesta pervivència, encara, de la penosa mentalitat de Telèmac.

Només que ara Penèlope ja no espera ni es tanca ni plora. Ara Penèlope, per fi, actua i surt al món i somriu. Obertament. Sardònicament, també. Com la campiona Putellas.

Al mes de maig han estat assassinades:

2 de maig. Carmen Tejero de 60 anys. Badajoz.

3 de maig. Mariana V. N. de 40 anys. Saragossa. 

16 de maig. Rachida Om Nassim de 51 anys. Vic (Barcelona) 

19 de maig. A.B. de 29 anys. Esparreguera (Barcelona)

Les recordem, les visibilitzem.