CARTA: 'Manual per a l’acompanyant'
Quan s'estima a una persona, acompanyar és més fàcil.
Va ser un ictus que va canviar les nostres vides el 15 de setembre de 2019. Dany cerebral adquirit.
El dia a dia, per no dir la vida, et canvia en un segon. Ningú està preparat per això, i és la teva força mental, la vostra unió com a parella, com a família, el que farà que us en pugueu sortir. Els dies s'ompliran de visites a l'hospital, terapeutes, psicòlegs, neuròlegs, i un llarg etc. Segurament haureu d'adaptar el vostre entorn, canviar de cotxe, o fins i tot la casa. Comença un llarg camí ple d'incerteses, dubtes i pors, no us vull enganyar. És important estar envoltat de bones persones, de seguida ho veureu! De sobte viureu el dia a dia sense saber com acabarà. Primer pensareu que serà cosa de tres mesos, després n'hauran passat vuit, i quan faci l'any, començareu a entendre que va per llarg, que el recorregut serà dur i acceptareu que cap a on aneu és una incertesa que es va cronificant. La rehabilitació en alguns casos és constant, perquè qualsevol tasca quotidiana com dutxar-se, anar a comprar, fer un passeig o anar a dinar a un restaurant, serà una prova per al seu cos.
Recordo la primera vegada que la Sandra va sortir de permís de l'hospital i vam anar a dinar a l'estimat Gravat i després a teatre a veure la darrera gira del Tricicle. La Sandra, tot i el seu dolor permanent i molèsties vàries, ho va gaudir de valent. De sobte les petites coses es transformen en grans dies, per ella i tots nosaltres. Ara tot el que fem ho valorem de manera especial. No pensem en que no podem fer, sinó el contrari. És una manera de seguir endavant, de no rendir-se. Ho podríem anomenar una “lluita”, però és un tirar endavant.
Han passat quatre anys, durant els quals hem conegut a un munt de persones, de bones persones que ho han fet fàcil dins del dolor.
No us vull donar cap consell. Acompanyar no és fàcil, gens fàcil. Però si hi ha amor, es pot aconseguir. Que tinguem sort i paciència. Les cicatrius queden just per recordar d'on venim, que el que vindrà no sempre serà millor i acceptar que hi ha coses que mai més podrem fer sols, ens hem de deixar ajudar. És tant important l'entorn! I nosaltres sabem que en tenim un de molt ben parit. La Sandra ha pujat al Matagalls i encara arrosseguem una ressaca física i emocional d'un viatge que ens ha canviat la vida.
A vegades no tinc respostes, i faig un silenci dolç.
Un petit somriure a vegades és suficient i seguim endavant, junts.
Raül Cegarra
